Regular els lloguers: un primer pas imprescindible

La futura llei estatal de vivenda suposa l’oportunitat de canviar el rumb i dirigir-nos cap a un sistema que garanteixi el dret a una vivenda digna. La manifesta incapacitat del mercat i el fracàs de les polítiques del passat per resoldre l’emergència habitacional ens obliguen a explorar noves vies. Una dècada després de la gran crisi habitacional del 2008 que va espoliar milers de famílies i gràcies a la incansable lluita dels moviments pel dret a la vivenda, assistim a un nou consens europeu. El 21 de gener, el Parlament Europeu va sentenciar que els estats han de regular el mercat immobiliari. Aquesta fita coincideix, a més, amb el llançament d’ambiciosos paquets de fons europeus que Espanya ha d’aprofitar per reconvertir el sector immobiliari.

Ens hi juguem molt amb aquesta llei estatal de vivenda. L’últim informe de CCOO, amb dades oficials de l’INE, dibuixa una situació gravíssima: tres milions d’inquilins, el 41% de tot l’Estat, paguen un lloguer excessiu. És a dir, dediquen més del 30% dels seus ingressos al lloguer. I aquesta situació es pot agreujar després de la crisi de la Covid-19. La regulació de preus és, per tant, una tasca urgent a escometre per la futura llei. És un instrument per alleujar l’ofec econòmic que pateix la gent treballadora. Proporciona estabilitat a qui viu de lloguer, permet una rendibilitat raonable a la propietat i manté la diversitat i mixtura social dels nostres barris. De fet, és l’única mesura amb efectes a curt termini mentre despleguem la resta de les polítiques.

Nova fiscalitat

Si bé la regulació de preus és l’urgent, hi ha altres aspectes absolutament essencials. Des de l’Ajuntament de Barcelona hem exposat una bateria de propostes per a la llei estatal de vivenda que haurien de formar part del debat públic que ens ocupa. Entre les més rellevants hi ha l’augment de la despesa pública i el desenvolupament d’una nova fiscalitat per arribar a un 15% de vivenda social. I és que, com bé sabem des de Barcelona, comprar i construir és costós i requereix molta inversió pública sostinguda en el temps. Aquí la tasca també és convergir amb Europa. En la dècada passada, Espanya va gastar fins a 10 vegades menys en vivenda que alguns dels Estats europeus de referència. Avui l’esforç inversor en vivenda per habitant de Barcelona (90 euros per persona) gairebé triplica el de l’Estat i duplica el de la Generalitat.

Notícies relacionades

Reforma de l’administració

‘Política fan’ mentrees menja crispetes

Ni l’Ajuntament més compromès pot afrontar per si sol l’emergència habitacional. Per això proposem que totes les administracions dediquin l’1% del PIB a vivenda. I una nova política fiscal que beneficiï els promotors de vivenda social i els qui lloguin per sota de mercat. Però sense cap benefici fiscal per a les empreses i grans propietaris que no abaixin preus. Mentre no arriba el parc públic, la llei haurà d’aturar els desnonaments de persones vulnerables i exigir als grans propietaris que s’impliquin oferint lloguers socials. I fins que entri en vigor la llei caldria, com a mínim, allargar l’actual moratòria de desnonaments.

En definitiva, aquesta llei ha de servir per deixar enrere les polítiques fracassades del passat i apostar pel dret a la vivenda. Com a Alemanya, Àustria, Suècia i tants altres països, els ajuntaments, sindicats d’inquilins, de treballadors i associacions veïnals han de poder participar activament en la presa de decisions. Seria inacceptable no enterrar una vegada per sempre les polítiques que desnonen milers de famílies i que permeten lloguers abusius. Els nostres veïns no poden esperar més.