Una sèrie amb polèmica
Qualsevol semblança de ‘Sky Rojo’ amb la realitat és pura coincidència
La ficció tracta temes que són molt reals, com l’extorsió, el tràfic de persones, la violència de gènere i les agressions sexuals fugint del realisme perquè només busca l’entreteniment
La polèmica ha perseguit ‘Sky Rojo’ des de la seva estrena a Netflix. La sèrie la firmen els creadors de ‘La casa de paper’, Àlex Pina i Esther Martínez Lobato, que tornen a explicar-nos una història de fugides, tot i que en aquest cas no es tracta d’atracadors que volen escapar-se del banc on s’han atrinxerat. Aquí les protagonistes són tres prostitutes que s’escapen de Las Novias, un bordell regentat per un sàdic proxeneta anomenat Romeo, que les reté per força i les explota sexualment. Són vuit episodis plens a vessar de tòpics, violència, diàlegs surrealistes i sexe. Molt sexe. ‘Sky Rojo’ és excessiva en tots els aspectes. Com aquests ‘chupitos’ que et semblen una bona idea quan t’ha pujat el vi, però que al matí següent et deixen una ressaca espantosa. Perquè està dissenyada per veure un capítol rere l’altre a la mateixa velocitat a la qual Coral esnifa les ratlles de Tramadol.
Que la sèrie tingui els ‘showrunners’ que té i que la seva campanya de màrqueting s’hagi entossudit a recordar-nos constantment l’esmentat currículum feia poc probable que passés desapercebuda. Ha sortit a tot arreu, tot i que el tipus de notorietat que ha rebut segurament no era la que els encarregats de la promoció tenien al cap. Cosificació de la dona, masclisme recalcitrant o glamurització de la prostitució són algunes de les crítiques que ‘Sky Rojo’ ha rebut a les xarxes, posant sobre la taula el debat entorn de la responsabilitat dels creadors a l’hora de tractar certs temes i si hi ha certs límits que la ficció no hauria de traspassar. Perquè aquesta és la qüestió de fons: es tracta d’una sèrie de ficció, no d’un documental, i el que està en joc és la llibertat del creador.
La prostitució s’ha abordat moltes vegades al cine i la televisió ¿Què és, llavors, el que fa diferent de ‘Sky Rojo’? Que aborda temes de rellevància social jugant als contrastos de gènere en un batibull de drama, acció i humor, amb estètica a mig camí entre Tarantino i Baz Luhrmann. El mateix Àlex Pina ha reconegut que volia fer una sèrie estèticament bonica, i el resultat ha sigut aquest prostíbul al Moulin Rouge on la sordidesa de la clientela es marida amb estètiques enlluernadores i meretrius convertides en fantasies sexuals de manual.
És allà on la sèrie entra en terreny relliscós. ‘Sky Rojo’ no és totalment banal, però tampoc és profunda. És un tipus de sèrie que ha sigut possible gràcies, precisament, al fet que és dins de l’ecosistema d’una plataforma de pagament que, al no tenir interessos publicitaris ni audiències generalistes per satisfer, únicament es deu als seus clients. La qüestió aquí és que parlem de Netflix, una marca amb una cobertura i un impacte cultural indiscutible. I aquesta capacitat de crear tendències torna tots els temes més rellevants perquè es distribueixen en un servei d’abast global. Allà neix l’obsessió de moltes plataformes per mantenir el seu discurs dins del políticament correcte, especialment en temes com l’orientació sexual, el racisme o la violència. Però aquesta actitud al final té més a veure amb el desig d’evitar que un malentès es pugui traduir en una baixa que en una veritable voluntat de posicionar-se entorn dels temes que aixequen polseguera.
La responsabilitat té a veure amb el to. I és allà on la polèmica em sembla gratuïta. ‘Sky Rojo’ no pretén ser un reflex de res. Tracta temes que són molt reals, com l’extorsió, el tràfic de persones, la violència de gènere i les agressions sexuals. Retrata dones convertides en mers objectes i sotmeses a constants vexacions. I ho fa fugint del realisme i recorrent a l’humor amb infinites capes de purpurina, llenceria provocativa, carreres en plataformes i sexe acrobàtic. ¿El resultat? Entreteniment en vena. D’aquest que no convida a més reflexions, sinó que es digereix tan ràpid com es consumeix. Des del moment en què la sèrie compleix els paràmetres de la qualificació per edats, és a l’espectador a qui correspon fer la seva pròpia lectura de la història que se li està explicant.
¿He disfrutat veient ‘Sky Rojo’? Moltíssim. ¿Me l’he pres seriosament? En absolut.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
