Teatre en crisi

Farta de finals

L’Aquitània Teatre és l’últim a tancar en una ciutat on sembla que a ningú li importen els tancaments teatrals

3
Es llegeix en minuts
Farta de finals

Últimament estan tancant sales de teatre a la ciutat comtal sense que sembli que això importi a ningú. L’últim a caure ha sigut l’Aquitània Teatre. La cooperativa Barc era l’encarregada de la programació de la sala des de principis de temporada. Us podria parlar de la il·lusió amb què van somiar el projecte, de l’esforç i les hores sense dormir per aixecar una programació que omplia el buit del desaparegut Club Capitol, però que, a més, apostava amb fermesa i convenciment per la dramatúrgia d’aquí i per espectacles de companyies petites i mitjanes.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Van estrenar amb la segona part de ‘Smiley’, de Guillem Clua, que va ser un èxit rotund en plena segona onada, i també van omplir el teatre amb ‘Krampack’ o amb ‘La Marató de Nova York’, que la van seguir a la cartellera. Després de mesos d’esforç, i de lluitar contra reduccions d’aforament, tocs de queda i altres floretes pandèmiques, d’un dia per l’altre, se n’han d’anar perquè l’empresa que lloga la sala fa un any que no paga. ¡Més d’un any! Però, com que deuen anar faltats d’escrúpols, van tenir la sang freda de permetre que un grup de professionals dedicats tradicionalment a la comunicació i a les relacions públiques, fessin el pas i s’atrevissin a programar el teatre, deixant els seus respectius llocs de treball i fundant una cooperativa per a aquesta finalitat. Just quan això va succeir, havia d’estrenar ‘Els dies mentits’, de Marta Aran, i es van quedar a la porta. Mesos de feina que s’esfumen per la incompetència i la mala fe d’una empresa inexperta.

Feina i il·lusió

Dic mala fe, i perdonin-me si m’equivoco, però no puc denominar de cap altra manera l’actitud d’algú que juga amb la feina i la il·lusió de centenars de professionals. Aquesta temporada estava previst que estrenessin ‘La Mascarada’, ‘Blanca Desvelada’ o ‘Ovelles’, i darrere de cada obra programada hi ha actors, autors, directors, figurinistes, escenògrafs, tècnics, i un llarg etcètera de gent que d’un dia per l’altre veuen cancel·lat el seu espectacle sense, de moment, cap tipus de compensació. I el més trist és que els del teatre cada vegada estem més acostumats a aquesta precarietat, al fet que els espectacles «caiguin». Que dic jo que si alguna cosa cau és perquè algú la deixa caure, ¿no?

Notícies relacionades

No sé si és perquè la pandèmia no s’acaba mai, perquè escric això un dia de pluja, perquè fa quatre dies que han empresonat un home pel contingut de les lletres de les seves cançons o per què. Però n’estic farta. Farta de tenir uns polítics que no estiguin a l’altura ni en sanitat, ni en cultura ni en res. Farta que existeixi gent com els d’aquesta empresa que els explico, que jugui amb la il·lusió d’uns emprenedors que tenien un projecte de treure’s el barret. El projecte el continuen tenint, així que, sisplau, administracions, no deixin que el teatre se l’emporti una altra empresa que no té ni idea del que fa.

Perquè els creadors necessitem llocs on estrenar, perquè els actors necessiten actuar i, sobretot, perquè el públic, ara més que mai, necessita el teatre. I no només el teatre comercial de grans espais, també els teatres mitjans, gairebé inexistents ja en aquesta Barcelona que va ser l’enveja cultural d’Espanya i que últimament està perdent la seva força, la seva energia i el seu pols vital. Ja que no vam poder salvar el Club Capitol, salvem l’Aquitània Teatre. I si les administracions no reaccionen, cosa probable, fes-ho tu: amant del teatre, milionari que ets a casa teva sense saber què fer amb els teus bitcoins, tu, mecenes somiat. Surt de la teva cova i fes el que els polítics no fan. Sisplau.