Psicologia

No s’ha de portar

Que la pandèmia li ha passat factura a la salut mental és una obvietat, i està ben estudiada: des dels qui han perdut algú fins a arribar a l’últim de nosaltres el trauma és allà, d’una manera o una altra

2
Es llegeix en minuts
No s’ha de portar

«La quarta onada serà la de la salut mental. L’Estat ha de fer-se’n càrrec multiplicant els psicòlegs en el servei públic. La salut emocional no pot dependre dels diners que té la teva família», va dir abans-d’ahir Íñigo Errejón al Congrés dels Diputats. I sense negar el que és evident –que la sanitat pública necessita més psicòlegs i més mitjans per a la salut mental, i que urgeix desestigmatitzar-la– al sentir-lo em va passar pel cap una frase que li he sentit sovint a l’amic Ramón Nogueras, psicòleg. Ell afirma que molts dels problemes que tracta s’arreglarien no anant a la seva consulta, sinó a un sindicat. 

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Notícies relacionades

D’acord, la idea d’Errejón era benintencionada. Que la pandèmia li ha passat factura a la salut mental és una obvietat, i està ben estudiada: des dels qui han perdut algú fins a arribar a l’últim de nosaltres el trauma és allà, d’una manera o una altra. Ni la persona més flegmàtica pot afirmar que una crisi tan gran no li ha sacsejat la vida. Com deien els soldats de ‘They’, de Siegfried Sassoon, un dels poemes clàssics sobre la Primera Guerra Mundial, «‘ninguno somos ya el que era [...] ni encontrarás a nadie que haya pasado por esto que no esté cambiado’». Tots ells han perdut en la contesa la salut o la raó, segons li expliquen a un bisbe, que els respon hipòcrita que «els camins de Déu són inescrutables». ¡Però és que els camins del nostre malestar no són un misteri! Hem topat de cara amb un virus letal, però també amb un sistema sanitari debilitat, una estructura productiva dèbil, una elevadíssima taxa d’atur, la vivenda caríssima i una classe política curtterminista i populista. 

Una enquesta del CSIC recentment publicada revela que un terç dels joves descriuen el seu estat d’ànim com a «dolent o molt dolent» i que els ciutadans han perdut la fe en la política. Una situació que no s’ha d’aprendre simplement a suportar com a individus, com voldrien els gurus de l’autoajuda neoliberal, que no els psicòlegs. D’aquesta no en sortirem millors; almenys, no en el sentit de «més feliços». Però si aprenem a no conformar-nos i treballem col·lectivament, potser –només potser– podem algun dia sortir-ne una mica més forts.