Dramatúrgia i coronavirus

El pla b

Ara que la pandèmia ens ha obligat a canviar d’hàbits, seria formidable que els teatres també ho fessin, i que totes les sales programin les seves obres en sessió matinal

3
Es llegeix en minuts
El pla b

JORDI COTRINA

Ben aviat es complirà un any de l’esclat que ens va canviar la vida. I, des de fa unes setmanes, amb les noves restriccions, tenim aquesta sensació de tornada enrere, de malson que no acaba. Actualment, a Catalunya, els caps de setmana no es pot anar de compres, però sí que es pot esmorzar fins a les 9.30 i anar a dinar de 13.00 a 15.30. I també ens queda una opció meravellosa que aquesta vegada no han prohibit i que espero que no vetin més, ja que és l’oxigen que ens dona alè a molts per seguir endavant: el teatre.

És dissabte. Miro la cartellera i em trobo que reposen ‘A.K.A.’ un text magnífic de Daniel J. Mayer que he llegit, però que no he vist. Miro l’horari: és a les 12:30. Perfecte. A La Villarroel ja fa tres temporades que programen teatre per a adults en horari matinal de forma estable. Com a mare, aquest horari sempre m’ha semblat una opció ideal. I ara que no podem fer gairebé res, ¿quin millor pla que passar el matí al teatre? Em planto allà a un quart d’una. La cua, plena de gent jove, àvida de veure un espectacle del qual han sentit a parlar molt bé, arriba fins al carrer del Consell de Cent. Mentre espero, com un talp, em poso a escoltar els comentaris dels espectadors. La majoria comenta l’encert que és programar en aquest horari, «així després ens en anem a menjar». Així ho faig jo.

Funció de tarda

Notícies relacionades

Després d’‘A.K.A.’ una obra de 10, interpretada per un Albert Salazar que brilla i amb una direcció finíssima de Montse Rodríguez Clusella, me’n vaig a un restaurant. I, abans que ens facin fora, torno a mirar la cartellera. Al Tívoli, ‘La jaula de las locas’ segueix la seva etapa. La funció de tarda la fan a les 16.00. Un gran pla. Vermut teatral, dinar amb amics, i teatre a l’hora del cafè. Així que me’n vaig cap al Tívoli disposada a fer doblet. Allà també em sorprèn la cua i també faig de talp. El públic aquí és més variat, gent jove, però també famílies i gent gran. «És que vaig pensar, ¿i després de menjar què fem? Doncs al teatre». Li diu un noi a una noia en el que sembla ser la seva primera cita. Ella somriu. Sembla encantada que la trobada s’allargui. Penso si llançar-me a dir-li que un home que et convida al teatre en la primera cita ha de ser un bon tipus, però decideixo no fer de vella manefla i entro al teatre. En un país en el qual la migdiada diuen que és sagrada, em sorprèn una platea plena (tot el que es pot omplir ara, és clar). La funció és una bomba. Energia pura, una orquestra esplèndida capitanejada pel gran Andreu Gallén, uns actors en estat de gràcia amb un vestuari de somni de la talentosa Míriam Compte, i tot dirigit per Ángel Llácer que imprimeix a l’espectacle el seu inconfusible segell: ritme, rialles i talent. Passen dues hores sense que m’hagi assabentat, i ja són les sis. Podria fer un triplet, però ho deixo per a l’endemà, que no és qüestió d’acabar-se la cartellera en quatre dies.

Ara que la pandèmia ens ha obligat a canviar d’hàbits, seria formidable que els teatres també ho fessin. Des d’aquí animo totes les sales de Catalunya que es llancin a programar les seves obres en sessió matinal. I és que ara que no ens deixen anar a sopar després de les funcions, podem portar a terme un pla b: anar al teatre a l’hora del vermut i sortir per anar a dinar. Dissabte, per primera vegada en molt temps, vaig tenir una lleu sensació de normalitat. I en els dies que vivim, no saben com s’agraeix.