LLIBERTAT CONDICIONAL

La injustícia és cosa de tots

Es llegeix en minuts
La injustícia és cosa de tots

Nnayib (nom suposat) dorm cada nit a la «seva» cantonada, just al costat de l’hotel Catalonia. L’ha escollit perquè sap que l’hotel disposa d’un porter tota la nit i de càmeres de seguretat: ningú intentarà atacar-lo allà.

Hi ha dies en què està millor i llavors és amable, especialment amb mi. En d’altres, delira, parla sol, no em reconeix.

Fa temps, quan estava millor, el Nayib feia de correu per als tripijocs del narcopís a dos blocs de casa meva. Tothom sap el que s’hi cou: els veïns ho hem denunciat a la policia en nombroses ocasions. Per alguna raó, la policia mai el tanca. Es veu que el Nayib es va enganxar amb el que sigui que allà es trafiqui, i que se li en va anar el cap. Llavors, el van fer fora.

Madrid estava a quatre graus sota zero, i el Nayib tirat al seu matalàs, tossint. Vaig coquetejar amb la idea de pujar-lo a casa meva, però allà vivim dues dones, cap dels dues fortes, i sé per experiència que quan el Nayib entra en brot psicòtic pot posar-se agressiu. No el podia deixar allà, així que vaig trucar al 010. Em van anar passant d’operadora en operadora.

«No som el Samur Social»

Finalment, es va presentar una ambulància a l’hotel Catalonia. Dos homes van baixar i van preguntar qui havia trucat. Els vaig dir que jo. Van examinar el Nayib, que no volia ni acostar-se a ells. Llavors un dels dos infermers es va encarar amb mi. «¿Per què ens ha trucat si el noi no volia anar a l’hospital?». «El noi no està en condicions de saber el que vol o no vol. I si el deixava aquí, evidentment no superaria la nit». «Però no som el Samur Social, senyora, i és a ells a qui li correspon fer-se’n càrrec». «¿I jo per què he de saber-ho? ¡Jo he trucat a la línia d’atenció ciutadana i els he explicat el cas!».

El segon infermer aparta el primer: «Disculpi’l, senyora, el meu company té un cor d’or, però de vegades perd les formes. És cert que no és a nosaltres a qui correspon això, però també que el Samur social és un servei subcontractat, aquí està tot subcontractat i cadascú va a la seva, com pollastres sense cap. I el meu company està malament perquè... ¡si jo li expliqués! Hem hagut de recollir diversos cadàvers aquests dies. Ha fet vostè molt bé, senyora, no es preocupi...».

El Nayib està espantat, confús, no entén el que està passant. No podem portar-lo a un alberg. A Madrid hi ha 560 llits... per a una ciutat de gairebé set milions de persones. Òbviament, no hi ha places.

A l’Estación del Arte s’ha habilitat un refugi provisional, que es proveeix de mantes, aigua i menjar gràcies a les donacions dels veïns, no dels fons de l’Ajuntament. El Nayib té por de dormir amb més persones, altres sensesostre l’han agredit o robat en altres ocasions, es vol quedar a la cantonada. Finalment, el convencem que se’n vagi a dormir al metro.

Et pot interesar

L’endemà, llegeixo la notícia que un youtuber que guanya 4,2 milions d’euros a l’any es muda a Andorra per evadir impostos. I una altra: segons el Sindicat de Tècnics d’Hisenda, el frau fiscal és de 91.600 milions d’euros anuals.

Vivim en un món injust i cruel. I consumim entreteniment per imaginar un altre món. En el que ens agradaria viure... però pel qual els que ens entretenen no es jugaran ni un cèntim.