ANÀLISI

Els ‘hereus’ de Messi

Tots els indicis apunten que el planter està creant una d’aquestes generacions que semblen cridades a ser històriques

Es llegeix en minuts
Els ‘hereus’ de Messi

Madrid grinyola amb la convicció cada vegada més estesa que Zidane i Florentino no saben aprofitar el talent jove que contracten insistentment, pagant molts diners, des de fa mitja dotzena d’anys, per intentar rejovenir l’equip. Vinicius, Rodrygo i Odeggard són els tres últims intents d’incorporar a l’onze titular uns gairebé nens tractats i reverenciats com a figures però que, almenys de moment, s’estan quedant més aviat a mig camí.

La llista dels fitxatges de nois brillants forans amb 20 anys comença a ser llarga, però des que van arribar Asensio i Valverde els que els han seguit són gent que entra i surt ràpidament, marxa cedida o es podreix a la banqueta malgrat que van ser rebuts per la premsa addicta a so de bombo i platerets i amb el tradicional qualificatiu que eren el «futur Messi blanc». Achraf, Brahim, Lunin, Luka Jovic, Dani Ceballos, Vallejo i Militão en són exemples. Algun encara és a temps de redreçar les coses però de moment cada dia està més clar que han deixat de ser grans il·lusions col·lectives de la grada del Bernabéu.

El que sap més greu i preocupa l’entorn blanc és que aquestes dutxes d’aigua freda coincideixen amb tot el que paradoxalment està passant al Barça, on tots els indicis apunten que el planter està creant una d’aquestes generacions que semblen cridades a ser històriques. La Masia sempre modela bons jugadors, però en aquesta ocasió sembla parir-los especialment brillants, estan ben cuits i a punt precisament quan les circumstàncies generals de l’entitat afavoreix que comencin a arribar a les portes del primer equip quan són necessaris. Una altra dada essencial és que això es produeix quan porten les regnes esportives de la casa unes persones tan desacomplexades respecte a si la poca edat és un hàndicap com Ronald Koeman.

Beneïda crisi

Potser aviat haurem de donar les gràcies al cel per la beneïda crisi general que està donant oportunitats –no minuts escombraries testimonials– molt qualificades a Ansu Fati, Pedri, Mingueza, i Araujo, mentre altres nois, com Ilaix i Konrad, semblen prendre posicions a prop del punt d’enlairament. En aquest context, resulta desconcertant la desubicació de Riqui Puig, tot i que molts seguidors comencen a pensar que, com va passar a Cornellà, quan dirigeix l’equip ofereix més aviat bombolles atractives que consistència. Ja ho veurem. En qualsevol cas encara és aviat per saber si el que està naixent, el que potser podrem batejar com els hereus de Messi o la quinta post-Messi, acabarà consolidant-se de veritat i a un altíssim nivell sobre la gespa.

Et pot interesar

Una altra incògnita és si la directiva que sortirà de les pròximes eleccions tindrà la sensatesa, visió i força necessàries per preservar aquesta generació de promeses dels voltors multimilionaris de la Premier o el PSG, que amb tanta freqüència –i èxit– voletegen per sobre de Can Barça per treure-li el que puguin. Aquesta pressió externa amenaça una de les prioritats barcelonistes de cara al futur: que no es desestabilitzin les polítiques econòmiques contingudes que intenta aplicar el club per no haver de tornar a plantejar-se després operacions com la repesca de Piqué, fa uns anys, o la que ara s’intenta amb Eric Garcia.

El futur es fa a partir d’una progressiva consolidació dels millors valors del present. Aquest és el repte del Barça d’aquesta temporada, que progressa regularment tot i que amb massa ensopegades (¡quina nit la de Cornellà!) i mostrant-se com a poc capaç d’aconseguir a curt termini triomfs importants. És imprescindible que hi hagi paciència amb els joves jugadors que emergeixen mentre s’escura el màxim rendiment i regularitat de qui està en declivi i s’estimula qui, com Griezmann i Dembelé, en la seva maduresa dona menys del que prometia. La massa social blaugrana ha de cooperar en aquest afany entenent bé la jugada. Sense ser a la grada ha de saber fer arribar a l’equip que el recolza com sempre en aquest moment que és com mai. És l’únic camí.