Calla, pobre

Alguna cosa deuen haver fet. No treballen prou, no estalvien quan poden, venen a viure del conte... Ganduls. Paràsits. Miserables... La pobresa entesa com una tara, com una culpa. Un sentiment excloent que sobrepassa la mirada particular i que pot marcar la política d’un país. L’egoisme com a divisa. Per al pobre, tots els recels.  

Potser això ho explica. El Govern holandès en bloc ha dimitit per un escàndol en les ajudes socials. Entre el 2013 i el 2019, milers de famílies, la gran majoria turques i marroquines, van ser acusades injustament de frau en les ajudes que rebien per a la cura dels seus fills. No només se’ls van retirar les subvencions, sinó que van ser obligades a tornar amb caràcter retroactiu allò rebut, cosa que els va sumir en la ruïna absoluta. A Holanda, sí, el mateix país que es va negar que es mutualitzés el deute europeu davant la fallida econòmica de la pandèmia. Temien que la solidaritat amb els països del sud no fos entesa pels seus ciutadans, que encoratgés l’extrema dreta. Ara, la dimissió en bloc del Govern no repara tant sofriment, però és la millor lliçó contra la política de la supèrbia i l’egoisme.