Eleccions després del temps perdut

Les petites il·lusions que creixen a poc a poc amb l’evolució positiva del joc i els resultats Barça n’estan sepultant bastant a l’important interès objectiu que tenen les eleccions del Barça. Els seguidors prefereixen assaborir les petites il·lusions que proporcionen la reactivació d’un Messi que, sense ser el que era, continua sent espectacular, o l’apoteòsic rendiment de Ter Stegen, o veure com es treu la mandra de sobre positivament De Jong posant-se en línia amb els grans holandesos que el van precedir aquí, o la velocitat amb què creix Pedri. A l’espera que torni, i bé, Ansu Fati, una altra gran esperança col·lectiva, i davant el que comença a demostrar –tot i que sigui tan tard i després d’haver perdut molt temps– Dembelé resulta inevitable pensar que tot podia haver sigut més tranquil, victoriós i il·lusionant durant els dos o tres últims anys del Barça. Millor, malgrat que Bartomeu i la seva directiva ni ho feien bé ni encarrilaven degudament per al futur la grandesa del club en l’àmbit esportiu, econòmic i social.

Als seguidors els agrada abans que res el futbol pel futbol i el que cadascun d’ells entén que és l’entitat. Per això a la majoria els atribola i descoratja l’embolic societari al qual s’ha abocat el Barça en aquest temps difícil pels ràpids canvis del marc general dels negocis en què es mou. I pel caràcter implacable dels interessos paraesportius, polítics i socials que conflueixen sobre una samarreta que era blaugrana i que perd tan freqüentment fins i tot els seus colors genuïns com a primer homenatge a la seva desnaturalització doblegant el genoll enfront allò comercial.

Futbol i política

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Tot i així, envoltades de poc escalf popular autèntic i amb molt rescalfament artificial mediàtic, aquestes eleccions que se celebraran sense socis a les grades, amb ovacions pregravades per dissimular l’absència del jugador número 12, i disputant competicions adulterades per la falta del mínim descans que necessiten els jugadors, seran uns comicis decisius per al futur. Però els prolegòmens estan sent lletjos. No només perquè no s’està parlant a fons del que es pot fer portant les regnes del club, sinó perquè un excés –9– de precandidats li ha donat aire de parany a camp contrari. Al final fins i tot ha emergit la possible trampa de la venda de firmes per part d’un aspirant o aspirants que les van recollir malgrat que mai podien arribar al llistó del mínim recolzament per presentar-se.

Sent molts els aspirants, bastanta gent ha trobat a faltar que es presentessin altres personalitats barcelonistes de pes, com Sandro Rosell, gran expresident maltractat sense pietat per la justícia espanyola, o un Ferran Soriano carregat d’experiència qualificada en la Premier. En l’actualment tan desballestada Catalunya, del trio finalista, el de Víctor Font, Jan Laporta i Toni Freixa, no se sap per exemple si els dos primers seran més percebuts pels electors com a abanderats del fet que l’independentisme passi a controlar l’entitat o com a gestors temperats en la complexitat d’aquest país i aquesta activitat. Per no precisar, no transcendeix ni tan sols el que realment pensen del possible replantejament de les competicions europees, el tema estrella dels polsos internacionals sobre el futbol que ve. Diuen simplement que volen un Barça millor i que cadascun d’ells és capaç d’aconseguir-ho. La mala política cada vegada s’assembla més al forcejament entre els directius del vell futbol, mentre el futbol s’assembla cada vegada més al forcejament insuls de l’eterna mala política