2020, l’any de les sèries de l’any

Gran part d’aquesta passió espontània no sempre va ser de la mà de l’objectivitat. Va estar molt condicionada pels temes tractats, durs i controvertits, i per la valentia de les propostes. En qualsevol cas, i sense entrar a valorar la qualitat i l’originalitat de les sèries involucrades en aquesta discussió, l’entusiasme va tenir el seu retorn. La conversa ‘online’ va portar totes aquestes ficcions als titulars de la premsa, a les seccions de cultura dels telenotícies i a les tertúlies radiofòniques. El binomi polèmica i popularitat a les xarxes va augmentar el seu interès. I l’interès va ser la passarel·la cap a un èxit encara més gran. Perquè quan tens el titular «la sèrie de l’any» i mig país parlant de tu, la maquinària de premsa i màrqueting no només serveix per a l’autobombo: també pot aconseguir convèncer el públic endarrerit.

La qüestió és important perquè els èxits que les plataformes d’‘streaming’ han acabat enarborant en les seves notes de premsa no tenen ni una sola xifra que doni una mica de context al fenomen. Proliferen les expressions relatives, que parlen de «la sèrie més vista de l’any» o «la sèrie més ‘maratonejada’», però sense cap referència que permeti a l’espectador fer-se una idea de la seva magnitud. Resulta cada vegada més difícil saber quanta veritat hi ha darrere d’aquests autoproclamats èxits i quant de mera xerrameca que únicament mira de convèncer-nos perquè afluixem la butxaca. 

Els que recordem la televisió analògica hem construït una relació amb la televisió basada en dos puntals bàsics: una oferta més o menys abastable i un sistema per donar-li context, per quantificar aquesta popularitat i, per extensió, per guiar els nostres interessos. El mesurament de les audiències, malgrat els seus punts cecs, ens ofereix una certesa: que rere la cadena amb més ‘share’ o el programa amb més milions d’espectadors hi ha una confiança estadística, cert rigor en els resultats i que tots els operadors involucrats accepten aquests resultats. Però aquest sistema ha passat a millor vida amb la consolidació de la televisió per internet.

La multiplicació d’alternatives de consum i de suports d’accés i l’aparició de models econòmics no basats en la publicitat han alimentat una comunitat de rebels aliens al mesurament d’audiències. I no és una qüestió menor. L’èxit és un dels principals arguments utilitzats a l’hora de seduir el client potencial. La validació de la majoria, l’universalment acceptat, ens permet elegir amb més eficiència. I quan un èxit està raonablement constatat, aconsegueix equilibrar les forces de l’autopromoció, evitant que caiguem a les xarxes del màrqueting o a les temibles goles de l’algoritme. 

Amb l’‘streaming’ cada vegada més instaurat casa nostra, hem abraçat un sistema ple d’incògnites, un terreny en el qual la dada real d’espectadors s’ha convertit en un secret més gran que el de la fórmula de la Coca-Cola. Hem comprat una noció d’èxit moltes vegades manufacturat a través de campanyes de promoció o del ‘big data’. Un èxit al servei dels interessos comercials de cada plataforma. 

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

L’èxit ens envolta perquè és útil. Davant un mercat que ha superat les lleis bàsiques de l’oferta i la demanda, saturat de novetats que col·lapsen els nostres ‘feeds’ de notícies a les xarxes, els nostres correus i fins i tot el nostre WhatsApp, «la millor sèrie de l’any» és una manera fàcil i ràpida d’aconseguir aquesta visibilitat tan eficaç davant un espectador amb una atenció cada vegada més esquiva i una falta de decisió cada vegada més evident. 

L’èxit segueix allà, tot i que fa molt temps que tan sols és un miratge.