El missatge del Rei i els seus silencis

Gran part del que va dir en la nit del 24 era previsible, però també necessari. Davant una terrible crisi sanitària i econòmica, i davant els greus problemes socials que s’acosten, qualsevol cap d’Estat ha de fer-se ressò del dolor i l’angoixa que senten moltes persones. Ha d’expressar també l’agraïment pels esforços dels sanitaris i servidors públics, i per la generositat que ha brollat de moltes organitzacions i particulars. Igualment, ha de llançar missatges positius, que ajudin a superar les dificultats que afecten la societat en el seu conjunt.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Aquesta sintonia del rei amb els sentiments que comparteix la majoria de la societat és indispensable, en moments en què hi ha un important sentiment antimonàrquic al nostre país. En l’apartat institucional, ha recordat la importància de la democràcia i de la Constitució. I com s’esperava, i convenia a la institució que encarna Felip VI, ha al·ludit molt indirectament al comportament del seu pare. Ho ha fet al recordar els «principis morals i ètics» que obliguen per sobre de consideracions familiars. Podria haver sigut més clar i directe, però no ha esquivat el problema. No obstant, em sembla que el comportament de Joan Carles no és més que un dels problemes amb els quals s’enfronta la reputació de la nostra monarquia.

Crec que Felip VI ha perdut l’oportunitat d’encarar explícitament dos assumptes que erosionen la imatge de la monarquia i del seu encaix en l’Estat de dret. El primer és l’abast de la inviolabilitat del Rei. La preveu l’article 56, citat al principi, en el seu apartat 3, però no s’acaba de precisar de manera clara el seu veritable abast. Felip VI, arran de les seves referències a la Constitució i als principis morals, hauria pogut expressar el seu desig que la llei deixés clar que la inviolabilitat no empara el Rei en els seus actes privats, en els quals ha d’estar, sense privilegis, al mateix nivell que qualsevol ciutadà. El segon assumpte té a veure amb el lamentable comportament d’alguns militars, que fan salutacions feixistes i acrediten un intolerable menyspreu envers l’ordre constitucional. El Rei podria haver dit que en les forces armades no caben els que fantasiegen amb afusellar els seus compatriotes, i recordar que els militars estan per defensar la Constitució i obeir el Govern format d’acord amb la Constitució. Perquè, tot i que la direcció dels exèrcits correspon al Govern, segons l’article 95 de la Constitució, el Rei ostenta simbòlicament el seu comandament suprem en els termes de l’article 62. Encara ho pot fer per la Pasqua militar, que se celebra el pròxim 6 de gener. Allà es podria inspirar en un bon exemple del seu pare, quan, vestit d’uniforme, la nit del 23 de febrer del 1981 va ordenar als militars insurrectes que tornessin a les seves casernes. Felip VI, llavors príncep d’Astúries, estava al seu costat, i ho tindria més fàcil.