Jo vaig veure ‘E.T.’ al cine

En aquella època la meva fascinació pel cine coexistia amb les seves diferents etapes comercials amb naturalitat. Com a espectadora entenia el valor d’una estrena a la pantalla gran i assumia l’espera que precedia el lloguer i l’emissió de ‘Sábado Cine’ a TVE. Cada estrena era ben rebuda i proporcionava diferents satisfaccions. La sala em donava un torrent d’adrenalina i no poques obsessions relacionades amb el que acabava de veure (ja fos voler fer classes de karate, buscar mapes del tresor o somiar amb la jaqueta ‘bomber’ del Maverick). I el televisor em donava detall i perspectiva, gràcies al control que jo tenia sobre la reproducció. Podies escoltar mil vegades aquella declaració d’amor, veure una vegada i una altra la carrera de la qual algú sortia victoriós o prendre nota de la marca de vambes que portava el protagonista.

Quan va arribar internet i la pirateria, les prestatgeries de casa meva estaven farcides de devedés i les meves visites al cine van augmentar notablement, gràcies als festivals i als passis organitzats pel Club Exit d’EL PERIÓDICO. Moltes persones del meu entorn van sucumbir a les bondats de la nova forma de consum que, malgrat ser d’infinita pitjor qualitat, era extraordinàriament còmoda. ¡I gratis!. En aquell moment ja treballava al sector i em semblava inexplicable que les empreses estiguessin més centrades a buscar fórmules per impedir i penalitzar la difusió de còpies il·legals que a trobar maneres de capitalitzar aquesta revolució digital, aquella que buidava les sales de cine i omplia les cues de persones carregades amb bobines de cedés verges i discos durs extraïbles a l’FNAC. La indústria va viure d’esquena a aquesta realitat, aferrant-se al concepte d’experiència i als encara abundants beneficis de l’exhibició a la pantalla gran.

Netflix va aconseguir el que no havien aconseguit els ‘sites’ de ‘torrents’: que la freqüència de les meves visites a les sales es veiessin reduïdes a l’estrena. L’‘streaming’ va ser la primera alternativa d’oci digital que va conquerir gran part del meu temps, la meva atenció i els meus diners. Veure una pel·lícula s’ha polaritzat, de manera molt natural, entorn de dues experiències que m’ofereixen diferents gratificacions. Màgia quan vaig al cine. Comoditat quan veig una pel·lícula a casa. I sí, continua sense haver-hi res com veure una pel·lícula a la pantalla gran, però em resisteixo a veure la depreciació que d’altres imputen al visionament domèstic.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Amb la pandèmia els meus hàbits s’han consolidat. I a jutjar per les decisions que han pres els estudis de Hollywood, no he sigut l’única. Diversos han decidit que l’any vinent les pel·lícules arribin abans a les llars (o fins i tot de manera simultània al seu pas per les sales o sense passar-hi). El 2021 obligarà els cines a construir una nova relació amb l’espectador postpandèmic, amb moltíssimes més alternatives de visionament al seu abast. Aquesta força imparable d’internet és el que em reafirma en la convicció que l’hàbit d’assistir a les sales ja no es pot generar i fomentar des de la restricció, sinó des de l’accessibilitat, la prescripció i l’experiència col·lectiva. Només la combinació d’aquestes forces guanyarà la batalla al confort dels nostres salons.

Sempre ploro quan E.T. assenyala el front d’Elliot i diu allò de «seré aquí mateix», intentant que comprengui que qui està al cap i al cor de l’altre mai se’n va del tot. Segueix estant-hi, però d’una altra manera. Quina bonica metàfora.