ANÀLISI

Com abans de Cruyff

El que li passa al Barça demostra que, bones voluntats de Bartomeu a part, en els últims anys l’entitat ha estat mal dirigida

Es llegeix en minuts
Soccer Football - Champions League - Group G - FC Barcelona v Juventus - Camp Nou  Barcelona  Spain - December 8  2020 FC Barcelona s Lionel Messi reacts REUTERS Albert Gea

Soccer Football - Champions League - Group G - FC Barcelona v Juventus - Camp Nou Barcelona Spain - December 8 2020 FC Barcelona s Lionel Messi reacts REUTERS Albert Gea / ALBERT GEA

Ningú sap com acabarà l’actual crisi del Barça perquè la celebració de les pròximes eleccions probablement només suposarà un punt i a part. Deixant les publicitats electorals a part, no és gens segur que amb l’aparició d’un nou president se solucionin com per art d’encantament els enormes problemes que pateix l’entitat. Els mals resultats de tot tipus i la desmoralització que tenalla el club neixen de tres dades objectives que perforen com l’àcid sulfúric. La primera, tothom ho veu, és una situació econòmica desastrosa. La segona també és fàcil de percebre: una plantilla descompensada, amb alguns joves prometedors, diversos grans jugadors ja veterans i sense horitzó, i el farcit complementari d’uns quants homes amb més o menys nom però instal·lats des de fa temps en el rendiment irregular propi de les mitjanies.

L’altra qüestió, la tercera, és igual de dolenta però més abstracta. El que li passa al Barça, el que li cau a sobre per nítid compliment de la llei de la gravetat, demostra que, bones voluntats de Bartomeu a part, en els últims anys l’entitat ha estat mal dirigida. Ara passen factura imprevisions greus que, a més, van més enllà de l’esportiu i l’econòmic. L’entitat s’ha esquerdat psicològicament de dins enfora després d’una etapa d’èxits sense precedents, potser irrepetibles, i això fa mal pensar-lo, i després d’aconseguir un prestigi internacional absolutament extraordinari. Però hi ha hagut mala digestió d’aquests triomfs, incapacitat de sembrar-los certa continuïtat, i els errors personals de càlcul de Bartomeu, les incessants lluites pel poder entre diferents famílies influents i la repercussió interna dels problemes vitals complexos i turmentats que han presidit la vida catalana durant aquesta última dècada han desembocat en un caos perfecte.

Calendaris absurds

El desenllaç és curiós. El Barça és el que més s’assembla al futbol irreal que ha provocat al seu voltant la pandèmia de la Covid. Arriba a les eleccions escanyolit, sense reserves, desorientat, necessitat de mascareta, i sense cap escalf popular que l’abrigui i reconforti des de les grades mentre li puja la febre. Els seus socis han sigut substituïts per espectadors de tela, cartró o imatgeria tecnològica que són intercanviables amb els que semblen anar al camp del Madrid. Els aplaudiments que rep també són falsos i estan administrats per creadors professionals de ficcions que diuen «ara rumors», «ara entusiasmes, ara crits solts»... Disputa partits atenent calendaris absurds que afavoreixen unes lesions i cansaments que desnaturalitzen la qualitat del futbol, i que són el resultat vergonyant de la subordinació total de totes les estructures organitzatives a les conveniències de les retransmissions televisades i els negocis que puguin esprémer amb elles uns propietaris als quals el futbol en si mateix tant se’ls en fum.

Et pot interesar

Allò de Messi i la seva decadència és un altre símbol ajustat a l’actual realitat de fons. Messi per una vegada va ser el millor i més voluntariós la nit de la derrota a casa contra la Juventus de Cristiano Ronaldo i potser aquest cap de setmana torna a brillar. Però aquest any Messi en realitat no funciona, i quan funciona tampoc resol pràcticament res. El més consistent d’aquest últim Messi que esgotem és la boira –potser contaminada– que creen les salives en les discussions sobre ell. Encara se l’estima, però més per costum que per passió. Més aviat se l’enyora, encara que el tinguem davant. Però també flota en l’ambient certa sensació que abans ens enverinava cada vegada que ens besava a la boca, perquè no ens donaria una felicitat eterna, i que ens remata ara en totes i cada una de les faltes directes que llança massa altes, amb efecte insuficient o sense la potència necessària. Callem, patim, esperem una resurrecció divina tot i que globalment tinguem consciència de ser ja uns veritables ateus respecte a ell. O comencem a mussitar queixes eixutes, a preguntar-nos si ara val el que encara cobra o si quan ja no sigui aquí els seus xuts tornaran a anar cap als tres pals. O a especular sobre qui voldrà pagar-li la morterada que creu que encara es mereix, o quin gran equip destrossarà si continua fent en la seva futura destinació el que ha fet aquí després de dir que volia marxar.

Això no és una crisi. El que viuen els barcelonistes són contínues punyalades a l’ànima, com passava abans de Cruyff.