Es llegeix en minuts
¡Un canvi de Govern per a una Catalunya feminista!

Joshua Mateo va perdre la seva mare fa quatre anys. El seu pare la va assassinar i després es va treure la vida. Orfe de mare i pare, el Joshua va assumir la custòdia del seu germà petit i es va reconstruir en la defensa de la igualtat. Escoltar Joshua Mateo provoca que se t’omplin els ulls de llàgrimes i se t’encongeixi el cor. La reivindicació de la memòria de la seva mare, Sesé Mateo, és constant i permanent en el seu discurs. Ell és un dels 817 orfes per violència de gènere. Orfes de les 1.074 dones assassinades des del 2003 en mans de les seves parelles o exparelles. Amb elles, 37 menors han perdut la vida, des del 2013, víctimes de la violència vicària. Violència exercida pels pares contra ells amb l’únic objectiu de fer mal a les mares. Homes violents, homes masclistes, homes salvatges, que destrueixen tot el que tenen al seu voltant perquè creuen que tots i totes els pertanyen.

Homes creats a imatge i semblança del sistema patriarcal que oprimeix les dones pel simple fet de ser dones. Un sistema que utilitza la violència com a manera de continuar amb la submissió de nosaltres, les dones. Des de petites sabem que, n’hàgim patit de manera directa o indirecta, totes i cadascuna de nosaltres som víctimes potencials de la violència masclista. No ho diem nosaltres, les feministes. Ho evidencien les xifres. La macroenquesta de violència contra la dona, realitzada el 2019 quan Carmen Calvo liderava les polítiques d’Igualtat des de la Vicepresidència del Govern, mostra que una de cada dues dones ha patit violència pel simple fet de ser dona al llarg de la seva vida. Una de cada tres, en mans de les seves parelles o les seves exparelles. I malgrat que el sistema les anima a denunciar, ho fan el 32%, i només si han patit violència física i/o sexual. La resta s’hi resisteix. Persisteixen en la idea, també patriarcal, que les dones hem d’aguantar, que ho podem suportar. Lamentablement no és veritat. Les xifres no enganyen. Tampoc ho fa el dolor i el sofriment acumulat dia rere dia, nit rere nit, per desenes, per centenars, per milers de dones a Espanya.

Per això és tan important que els poders públics es comprometin de manera ferma i contundent en la lluita contra la violència masclista. Espanya ja ha iniciat el camí cap a la igualtat efectiva entre dones i homes. Ara és necessari que l’iniciï també Catalunya. Catalunya necessita un canvi. Un canvi que acabi amb les retallades sistemàtiques que l’independentisme ha fet a les polítiques d’igualtat. Resulta alarmant que Catalunya sigui la comunitat autònoma que menys ordres de protecció aprova, que 9 de cada 10 dones quedin fora de la xarxa d’atenció, que les llistes d’espera arribin als sis mesos en els Serveis d’Informació Especialitzada, on 59 professionals han d’atendre totes les catalanes víctimes de violència masclista i els seus fills i filles. Catalunya necessita un canvi. Un canvi que situï en el centre de l’agenda política les dones. Un canvi que protegeixi les dones de la violència estructural que patim pel simple fet de ser dones. ¡Un canvi de Govern per a una Catalunya feminista!

Et pot interesar

Eva Granados, vice primera secretària del PSC.

Sonia Guerra, secretària de Polítiques Feministes del PSC.

Temes:

Feminisme