Que ningú ens aixafi la festa

La notícia de la reobertura del sector de la restauració, esperada per molts, té un regust agredolç, no deixa content a ningú, tampoc tranquil·litza. Paradigma de la societat de la incertesa, no sabem si obrirem al matí i tancarem a la tarda. No és el Dragon Kan, anades i vingudes amb un final feliç, més aviat sembla una subtil melodia melancòlica que prové d’un acordió que recorda temps que ja no tornaran. Però no vull ser un esgarriacries. A mi m’ha recordat aquell poema de Rubianes que començava així: "Aquel día Eleuterio el camarero estaba contento era su día libre, se levantó pronto, se aseo, se puso su mejor traje y con paso marchoso y decidido fue hacia el bar desde donde de pequeño trabaja y continuará haciéndolo si una quiniela no le soluciona el asunto..."

Quin mestre de la farsa versemblant i quants imitadors matussers li surten. En fi, som producte del que fa temps Guy Debord va esbossar anunciant que la vida sencera de les societats en les quals imperen les condicions de producció modernes s’anuncia com una immensa acumulació d’espectacles. Tot el directament experimentat s’ha convertit en una representació. És això del ‘Panem et circenses’ al 30% d’aforament. ¿I mentre no proposem res més? Hauríem de continuar sent una referència gastronòmica internacional a les portes de la capitalitat de l’alimentació sostenible que Barcelona ostentarà el 2021. Una tasca difícil si estan tancats.

Des de la Fundació Alícia sempre hem defensat que la gastronomia és més que menjar. És, entre altres coses, prendre consciència del que t’endús a la boca i això vol dir menjar més sa, sostenible i bo. I aquí sorgeix el repte que tenim tots entre mans si volem tornar més forts, modèlics i exemplars, caminant al costat de la restauració. Amb tota, i especialment la de barri i proximitat. Com a prescriptors del menjar hem d’aprofitar-lo i dotar-lo d’eines per transformar la societat que volem en un futur. És el repte que també té Barcelona com a ciutat signant del Pacte de Milà de política alimentària urbana, que defensa que l’alimentació és una necessitat primària, una qüestió personal i també política amb impactes significatius a nivell social, ambiental i econòmic.

Existeixen algunes iniciatives públiques i privades que donen esperances. Sorgeixen per mirar de construir sistemes alimentaris més resilients, sostenibles, saludables i pròxims. Esperem que puguin construir xarxes comunitàries de suport i dinamització del teixit comercial i que ofereixin serveis alimentaris per respondre a les necessitats reals de les persones.

Notícies relacionades

La visió del ‘cash’

Regeneració necessària mal plantejada

Ara, en la mesura que puguem, disfrutem de la treva sense tornar-nos bojos. I que el poema de Rubianes deixi de ser una farsa per convertir-se en una realitat... "Llegó al bar, abrió la puerta, el silencio dentro era absoluto, encendió las luces, todas, dió dos palmadas y dijo: venga arriba todo el mundo que está aquí Eleuterio el camarero... y vio sin asombro como en el mostrador empezó acto seguido un movimiento de tapas y bebidas verdaderamente inaudito..."

*Antropòleg. Fundació Alícia.