Del teatre al restaurant (i viceversa)

Penso, automàticament, en tots aquells que porten ja un mes sense farmàcia de guàrdia. Penso en els meus paisans catalans, és clar; però també en els francesos, anglesos, alemanys... M’adono, sobretot, que quan des del nostre sector lamentem la inactivitat forçosa, amb el consegüent afegit de pèrdua d’ingressos, sous, llocs de feina, etc., ens oblidem que també els espectadors són els damnificats. A nosaltres se’ns deixa sense gest, sense màscara, sense veu. A ells, sense mirall. Sense la possibilitat del reconeixement en l’altre, que és fonamental per al coneixement d’un mateix. Se’ls priva, alhora, del mínim acte social que suposa compartir sostre i menjar (qualsevol bona escena de Chejov fa tant bé a la ment com un bon filet Stroganoff al cos) amb els seus iguals, celebrant la catàrtica cerimònia de la trobada: estemvius i estem junts.

I el mateix pot dir-se del tancament obligat de bars i restaurants. Quants projectes de vida en comú, quantes grans idees, quants contractes decisius, els llibres que d’èxit no hauran nascut a la taula d’un cafè. Quantes idees de pes no es debaten en cada tertúlia. Quanta bogeria controlada no haurà sortit d’una llarga i regada sobretaula. 

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

I de res serveix, davant això, el modern ‘take away’: ningú pot emportar-se a casa dues racions de xerrada en companyia  o un quart i mig de rialles compartides.  Avui dia, en un restaurant, les úniques que mengen són les despeses fixes ineludibles. I l’únic combinat a servir és el de la preocupació, la tristesa i la por. 

Ens queda, a tots, l’esperança, clar. I ens salva, l’optimisme (cada vegada més petit, cada vegada més feble, cada vegada més fràgil)