28 d’oct 2020

Anar al contingut
El vicari que deixa pas a un suplent

El vicari que deixa pas a un suplent

Antonio Franco

Mig Catalunya l'estimava tan poc com ell a ella. A més, molts dels de l'altra meitat, d'aquells als quals podríem dir seus, s'havien cansat de la seva inconsistència i inutilitat

Poques llàgrimes per Quim Torra. És lògic. No volia ser president, en realitat gairebé no ha exercit el càrrec, ha passat bona part del seu mandat esperant que el portessin a la porta de sortida i no deixa ni obra de govern ni iniciatives parlamentàries ressenyables. Si algú va dissenyar un bany de masses de comiat a la plaça de Sant Jaume, la veritat és que va tenir només uns quants centenars o pocs milers de persones. Però molt vàlides per a ell: els seus estimats CDR pressionant fins al final atenent les seves consignes, les franges més disciplinades de l’ANC i Òmnium, alguns incondicionals i alguns curiosos.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Torra ha protagonitzat una curiosa relació sentimental amb aquest país. Mig Catalunya l’estimava tan poc com ell a ella. A més, molts dels de l’altra meitat, d’aquells als quals podríem dir seus, s’havien cansat de la seva inconsistència i inutilitat i el consideraven obstacle per a qualsevol futur possible. Conec catalans que no volen que un tribunal forci un final de mandat a la Generalitat a causa d’una pancarta, que menyspreen el que fan i el que representen Carlos Lesmes, Manuel Marchena, el Tribunal Suprem i les fiscalies, i que en aquesta ocasió, sense reconèixer-ho, s’han enfadat menys del previsible. És com si per unes quantes hores s’haguessin sumat a aquella mig Catalunya que viu plegada de braços i callada des de les seves cases esperant el naufragi final del procés, parapetada de fet darrere de l’escut –dubtós però escut– que suposen per a ella els Carlos Lesmes, Manuel Marchena, el Tribunal Suprem i els fiscals, a falta d’una política catalana més viva, operativa i eficient que sàpiga desbloquejar els problemes amb la problemàtica Espanya i que encari els difícils reptes que preocupen avui els altres països.

Adeu a Torra, al president que no va ser, al que, xerrameca al marge, tampoc va arriar la bandera espanyola del Palau. Adeu al seu mandat tòxic, que arrodoneix deixant enrere una cadira buida i un despatx fora d’ús. La paradoxa és que se’l recordarà pel molt que ha fet servir la seva llibertat d’expressió en la més tonta «confrontació intel·ligent» tot i que ell presumeixi que l’aparten precisament perquè no el van deixar fer-la servir.