El vicari que deixa pas a un suplent

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Torra ha protagonitzat una curiosa relació sentimental amb aquest país. Mig Catalunya l’estimava tan poc com ell a ella. A més, molts dels de l’altra meitat, d’aquells als quals podríem dir seus, s’havien cansat de la seva inconsistència i inutilitat i el consideraven obstacle per a qualsevol futur possible. Conec catalans que no volen que un tribunal forci un final de mandat a la Generalitat a causa d’una pancarta, que menyspreen el que fan i el que representen Carlos Lesmes, Manuel Marchena, el Tribunal Suprem i les fiscalies, i que en aquesta ocasió, sense reconèixer-ho, s’han enfadat menys del previsible. És com si per unes quantes hores s’haguessin sumat a aquella mig Catalunya que viu plegada de braços i callada des de les seves cases esperant el naufragi final del procés, parapetada de fet darrere de l’escut –dubtós però escut– que suposen per a ella els Carlos Lesmes, Manuel Marchena, el Tribunal Suprem i els fiscals, a falta d’una política catalana més viva, operativa i eficient que sàpiga desbloquejar els problemes amb la problemàtica Espanya i que encari els difícils reptes que preocupen avui els altres països.

Adeu a Torra, al president que no va ser, al que, xerrameca al marge, tampoc va arriar la bandera espanyola del Palau. Adeu al seu mandat tòxic, que arrodoneix deixant enrere una cadira buida i un despatx fora d’ús. La paradoxa és que se’l recordarà pel molt que ha fet servir la seva llibertat d’expressió en la més tonta «confrontació intel·ligent» tot i que ell presumeixi que l’aparten precisament perquè no el van deixar fer-la servir.