Els silencis de Bonnín

Vaig tenir la fortuna de passejar moltes vegades en silenci al costat d’Hermann Bonnín al Madrid on ens vam conèixer a finals dels anys 60, i al qual va arribar després de fer oposicions i guanyar la càtedra de direcció escènica en la Reial Escola Superior d’Art Dramàtic, de la qual de seguida, instat per alumnes i professors, va arribar a ser nomenat director.

Veníem de Barcelona tots dos i, amb uns quants coneguts en comú, aviat vam crear amistat i complicitats. Jo tenia ja un any d’experiència a la dita Reial Escola i li posava al corrent de successos i persones. Acabades les classes del dia, a aquella hora en què Velázquez es posa a pintar els capvespres de la capital, caminàvem els dos per la ruta comuna que només es bifurcava a l’arribar davant el seu domicili. Jo parlava i parlava. Bonnín escoltava. Puntualitzava (o rematava, precís) de tant en tant. Hi havia prou, de vegades, amb una reflexió seva per crear un silenci en el qual es multiplicaven les idees. En aquestes xerrades de caminant i en aquests savis silencis, es va anar alimentant el caràcter dels meus vint-i-pocs anys. Després, ja el 1971, jo em vaig graduar i ell va tornar a Barcelona per posar-se al capdavant (i donar-li la volta, com a un mitjó) de l’Institut del Teatre.

Recordo, a partir de llavors, dues trobades crucials: el primer el 1987, quan, sent ell director del Centre Dramàtic de la Generalitat, em va convèncer per debutar al Teatre Romea fent jo, per primera vegada en la meva carrera, teatre en català: ‘És així, si us ho sembla’, de Pirandello, va ser nostre primer (i únic) treball en comú.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

La segona trobada va tenir lloc fa tot just any i mig a la porta del Teatre Goya. Ens vam abraçar, com sempre. Però aquell dia va estrènyer fort les meves mans amb les seves, dient: «¿Recordes els nostres llargs passejos per Madrid? ¿Te’n recordes?» Me’n recordava, per descomptat. El que no podia imaginar, que em va alegrar i va emocionar fins a les llàgrimes mal dissimulades, és que aquest record sobrevisqués, tan present, en la seva malmesa memòria.

Ara se n’ha anat en silenci. I és la seva filla Nausicaa la que ens recorda, amb encert, la paraula del seu estimat Brossa: «Escolteu aquest silenci».