Les ciutats impossibles

Per a molts de nosaltres no fa falta remuntar-se a més enllà de dues generacions per trobar-nos un avantpassat nascut en un poble. El canvi demogràfic i social del camp a la ciutat va marcar tot el segle XX, i sovint va ser difícil i traumàtic. Va costar sang, suor i llàgrimes que alguns barris tinguessin autobusos, i que d’altres comptessin amb un centre de salut. La societat moderna va créixer als carrers de les ciutat, però ara la tendència sembla invertir-se; arran de la Covid, tot i que no només per això, i a tot el món, proliferen les notícies de famílies que empaquen les seves coses, i en una mena de nova conquesta del Far West, busquen viure millor i més barat lluny de l’asfalt.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

S’estima que uns 500.000 novaiorquesos ho han fet des que va començar l’any, i aquí s’està donant ja un modest ‘boom’ immobiliari a les primeres corones de Madrid, Barceloa o Màlaga. Però crec sincerament que hi ha una mica d’ingenuïtat, i de vegades fins i tot de prepotència, en la idea que un nou èxode al camp serà el remei per a tots els mals d’aquest i també per als de la ciutat. L’Espanya buidada no es torna a omplir només traslladant allà més gent, ni li ‘creix’ el 4G, ni li brollen carreteres, llocs de treball i escoles només perquè el teletreball permet reconvertir els pobles en suburbis. Si no entenem que el medi rural s’ha de protegir d’incendis, que les macrogranges són fàbriques de menjar i que el projecte de vida cal lluitar-lo allà també només ens convertirem en els proverbials trilers que mouen la boleta dels nostres problemes de vivenda, ocupació o educació a un altre territori.

No soc capaç de jutjar ningú per anar a buscar una vida millor allà on vulgui o pugui trobar-la. El meu avi matern, per exemple, va arribar a Barcelona cap al 1900 fugint dels rigors d’un camp fuetejat per la fil·loxera. Però l’expulsió dels nostres barris, l’emigració forçada que ens deixa una ciutat desigual, en la qual només queden els que no poden permetre’s anar-se’n i els que poden es permetre quedar-s’hi, a més d’una població flotant de turistes i ‘expats’ que la utilitzen com a decorat insípid. És una aspiració molt lícita voler ‘la caseta i l’hortet’, faltaria més, però m’afligeix que aquesta ambició sorgeixi perquè hem donat les ciutats per impossibles. Perquè en aquesta renúncia amarga a tot el bo que sí que tenen, a la seva capacitat transformadora, de progrés, i de donar-nos un futur, perdem els urbanites la nostra pàtria