23 nov 2020

Anar al contingut

IDEES

Retorn al futur

Alejandro Garcia

Retorn al futur

Josep Maria Pou

Si jo escric «Ahir a la nit vaig somiar que tornava a Manderley», és molt probable que vostès reconeguin la cita com una pedanteria i passin la pàgina immediatament. Però si escric «ahir a la nit vaig somiar que tornava a una sala de cine» és possible que us commogui l’expressió d’un desig llarg temps alimentat. Si afegeixo, a més, que aquest ha sigut un somni recurrent en les últimes setmanes, entendran que més que d’un desig els estic parlant de l’aire que respiro.

Per fi, fa només un parell de dies, vaig fer el somni realitat i vaig tornar a entrar en un cine després de sis mesos d’absència. Mai, en tota la meva vida (no almenys des que conservo memòria), havia estat tant temps sense trepitjar un cine. O un teatre. Mai.

Us podria dir que va ser com entrar de nou a Manderley, però no. No va ser, tampoc, un retorn a Brideshead. Ni com tornar a casa per Nadal. Tot molt normal, amb les mateixes ganes i expectatives de milers de tardes anteriors. (Escric milers i no exagero: durant molts anys he sigut de cine diari com d’altres ho eren de missa.) Ara també, però ara amb hàbits nous i rutina diferent.

Els que ocupàvem les butaques degudament separades ens reconeixíem, sense conèixer-nos, com si forméssim part d’una gran família. I en silenci, per sota de la mascareta, ens donàvem la benvinguda els uns als altres. En dono fe perquè en la semifoscor dels primers anuncis vaig tenir temps d’inventariar una brillantor còmplice als ulls, una picada d’ullet candent que transformava aquella sala en un paisatge de balises lluminoses. Ja no érem al terreny de les crispetes sinó al de les cuques de llum. I per un moment em va semblar que el reflex dels ulls feia translúcides les mascaretes per revelar, somriure a somriure, la immensa alegria del retrobament.

Fora d’això, ancorat a la meva butaca preferida (fila 7, passadís), poques vegades m’he sentit tan segur contra el virus: tots quiets, butaques alternes, mai cara a cara, la boca tancada, la vista posada en la pantalla...

Va ser només al sortir quan em vaig adonar que aquella tornada havia sigut, en realitat, un «retorn al futur».

Temes: Concerts