PEDRES O GENT

La ciutat són les persones

Des que va arribar la democràcia, les ciutats s'han utilitzat com a altaveu de canvi

1
Es llegeix en minuts
bilbaook

bilbaook

Als arquitectes ens agrada publicar fotos sense gent. Edificacions boniques i imponents on no destorbin els detalls. Interiors solemnes i buits. On la composició no quedi enterbolida pel passejant intrús. Però després és la gent la que viurà –¿patirà?– allà dins. I la que ha d’aguantar aquest edifici al carrer durant dècades. Hi ha dues maneres radicals d’entendre què és la ciutat: pedres o gent. És a dir, la seva morfologia, les seves edificacions i espais públics. O, al contrari, els habitants que l’han anat conformant i li donen vida. Òbviament, la ciutat sorgeix de la conjunció de les dues perspectives, però hauria de quedar clara la prioritat. 

Són els ciutadans els que han erigit les ciutats, no els edificis a la gent. Escenari ‘versus’ vital carnalitat. Ho explica molt bé el llibre ‘Bilbao, la gente’, en el qual es repassa, a través de testimonis personals, com cada metre quadrat de ciutat ha sigut camp de joc ciutadà des que va arribar la democràcia. Com diu l’autor, Mikel Toral, la ciutat és la seva gent i la gent pot canviar les coses, i les cases, podríem afegir.

Notícies relacionades

Entre les emotives imatges del fotògraf Mikel Alonso que il·lustren el llibre, n’hi ha dues que esquincen l’ànima. Una de 1978 en la qual un grup de jubilats, alguns de recolzats en crosses, demanen amb una pancarta les pensions dignes que el franquisme els negava. Just a sota es publica una altra foto molt similar, però aquesta feta el 2018, amb gent gran també –potser els fills dels primers, ja morts– demanant a amb una pancarta pancarta el mateix, unes pensions dignes que la democràcia tampoc els garanteix. Quaranta anys de diferència reivindicant el mateix, utilitzant la ciutat com a altaveu de canvi.

Bilbao, Barcelona, agermanades en la bellesa arquitectònic, però sobretot lluitant per ser ciutats humanes, valgui la redundant idiotesa, ja que a ningú se li acudiria anomenar ciutat a un conjunt de construccions buides, per molt boniques que fossin. Acabem amb Shakespeare: «¿Què és la ciutat sinó la gent?».