òbit

Pere Casaldàliga, rebelment fidel

El bisbe català va ser una figura incòmoda al si de l'Església, però causava admiració a fora

Es llegeix en minuts
Pere Casaldàliga, rebelment fidel

Es pot fer la revolució des de dins. Pere Casaldàliga és un exemple revulsiu i diàfan de revolució interna que ha ofert l’Església catòlica en els últims temps. Un home tan compromès que causava més admiració fora de l’Església que dins, en alguns sectors que toleraven amb perplexitat i al·lèrgia la seva teologia de l’alliberament, el seu estar amb els més exclosos, les seves militàncies.

Fa anys, un altre bisbe, Jacques Gaillot, ho va intentar però al final va ser excomunicat. Era aquell que deia que «una Església que no serveix, no serveix per a res». Casaldàliga era del mateix parer. Ha sigut un bisbe incòmode. Un indicador vaticà per saber quan un bisbe és molest és comptar els dies que li queden fins als 75 anys per deixar el càrrec.

La qüestió rau en mirar què diu el Butlletí Oficial de la Santa Seu aquell dia. Si no el volen més, accepten de seguida la seva renúncia episcopal, evidentment agraïts pels serveis prestats, i nomenen ràpid el successor. Recordo perfectament el dia en què això va passar, el 2 de febrer del 2005, un parell de mesos abans que morís Joan Pau II. Els que érem corresponsals a Roma en aquell temps sabíem que no eren moments per causes com la de Romero i Casaldàliga. Eren anys en què no hi havia Francesc, que amb Casaldàliga no ha sigut condescendent, sinó empàtic i encoratjador.

Descalç sobre la terra vermella

Els bisbes no solen ser incòmodes a l’Església, però sí amb les autoritats civils amb qui han de parlar. Els bisbes habitualment accepten que han de tenir molta cintura per poder exercir el seu triple ‘munus’, les tres funcions per a les quals han sigut cridats: ensenyar, santificar i governar, seguint l’exemple dels apòstols. Casaldàliga anava una mica més enllà i, més que seguir als apòstols, es va concentrar en la figura del fundador.

Anar descalç per la terra vermella, com descriu Paco Escribano quan parla d’ell, significa també seguir un tal Jesús. Ser bisbe és molt complicat, perquè mantenir vinculat el públic intern i saber negociar amb l’extern és extenuant. Ell va optar per desvincular-se de les estructures i va triar les causes dels sense terra i de la gent senzilla que va trobar pel camí. Casaldàliga, amb la seva manera peculiar d’exercir l’episcopat, sabia que no encaixava, però tampoc tenia cap interès per sortir de la selva amazònica.

Et pot interesar

Aquest missioner claretià, lluny del seu Balsareny natal, va triar el Brasil o el Brasil el va triar a ell, perquè en temes de l’esperit no se sap qui té la iniciativa. Casaldàliga encarna un catolicisme amb què molta gent combrega: essencialitat, pobresa, radicalitat. Qui en prengui nota, que estigui atent a l’allau de missatges que arriben de condolença i adhesió a la seva causa. Un català universal que ha dignificat el mandat evangèlic d’estimar sense fissures, de viure eixamplant horitzons, de lluitar per la justícia. Va deixar un dels epitafis més bonics i exigents que poden arribar: «Al final del camí em diran: ¿Has viscut? ¿has estimat? i jo, sense dir res, obriré el cor ple de noms».

Miriam Diez Bosch és Directora de l’Observatori Blanquerna de Comunicació, Religió i Cultura