VACANCES A MENORCA
De formigues i cuques
Elles són les que viuen aquí tot l'any, esperant que una distracció, un canvi de vent o una nova bretxa a les rajoles et recordi de qui és l'illa en realitat
menorcaok
A casa sempre hem sostingut que Menorca no està feta tant de roca com de formigues. Poden aparèixer de cop i fer evident la invasió o et poden recordar senzillament la seva existència en el nom d'uns esculls que ara ja no veus perquè els arbres han crescut. Elles són les que hi viuen tot l'any, des de sempre, no saps on però a tot arreu, esperant que un descuit, un canvi de vent, una nova escletxa a les rajoles de la cuina o una corrua que enfila un forat enmig del camí et recordin de nou de qui és l'illa, en realitat.
'El rastre blau de les formigues' que descriu amb versos Ponç Pons és veure-les en prosa a l'estiu carretejant permanentment una molla de pa o envaint la cassola del pollastre. Són la imatge d’una activitat incessant i una organització metòdica en l’acumulació per fer rebost per a l'hivern. Hi penso immediatament en arribar a l'illa amb les primeres converses amb els amics d'aquí. "Com ens ho farem aquest hivern?". La preocupació per l'absència gairebé general del turisme estranger combina la por immediata a no poder fer prou calaix amb la reflexió, que esperem que no facimassa tard, sobre el model econòmic de l'illa a mig i llarg termini. Ells la por al contagi com l'hem viscuda nosaltres a ciutat se l'han poguda estalviar.
Després d'un hivern estrany i una primavera confinada, tots hem volgut sortir del cau com les formigues, agafar una mica d'aire, preparar-nos per un nou hivern incert. Per mi està essent també un retorn al plaer de la lectura i suposo que per això tots els llibres que he dut parlen d'estiu. Acabo Juny, de GerbrandBakker (Raig Verd no falla mai), i li dic a l’estimat Julià Guillamon que ja tinc les seves Cuques. Li envio un video d’una de les que corren pel jardí de casa. Li dic que no em fan gaire gràcia (excepte l’insecte bola i les marietes) i ell em diu que no pateixi. Que el llibre va sobretot de persones. Ja és això. Obro el llibre i tanco aquest article, el número 100, que publico en aquest diari.
