Aprendre del rebrot de Lleida

Aquestes mesures em suggereixen tres reflexions. La primera és sobre les conseqüències de reobrir de manera precipitada l’economia. La segona és sobre que entén el Govern per «gent gran». La tercera és sobre la il·legitimitat de discriminar per la sola raó d’edat. 

El que està passant al Segrià no pot desvincular-se de la decisió de Quim Torra de passar directament de la fase 2 a la reobertura de les activitats econòmiques i socials. Era evident que el Govern no havia enfortit el sistema de salut pública –molt debilitat per les privatitzacions, externalitzacions i retallades de l’etapa precedent– i tampoc havia posat en marxa els sistemes d’identificació, seguiment dels possibles rebrots del virus. 

En el cas de Lleida, se sabia que aquesta fragilitat del sistema de salut i de rastreig coincidiria amb l’arribada de diverses desenes de milers de treballadors temporals per a la recollida de la fruita. I, no obstant, no es van preparar adequadament els dos mecanismes. Es va optar per traslladar la responsabilitat a les empreses i als ciutadans.

Aquest succés pot tenir conseqüències greus sobre la reputació de Catalunya com a lloc segur per al turisme i els negocis. En tot cas, el mal ja està fet. Ara hauríem d’aprendre per anticipar-nos a altres possibles brots en altres llocs.

Vegem ara la segona qüestió. ¿Què entén el Govern per «gent gran»? ¿L’edat cronològica o l’edat biològica? El lògic és que sigui la segona, no la primera. A l’hora de comparar el valor de béns similars en períodes diferents de temps, els economistes tenim en compte (deflactem) l’evolució dels preus. Així, tot i que un cotxe comprat avui és més car en euros a un d’equivalent de fa 20 anys, al tenir en compte l’evolució dels preus, resulta que ara més barat. De la mateixa manera, al tenir en compte l’evolució de la qualitat de vida i condicions de salut, una persona que avui té 70 anys equival a una de, més o menys, 58 dels anys 70 del segle passat. Aquesta és la seva edat biològica. Hauria de ser tinguda en compte a l’hora de ser més sofisticats en les mesures de confinament i en l’ús de l’edat en el triatge que es fa als hospitals a l’hora d’assignar els recursos disponibles als diferents tipus de pacients.

Vegem ara el fonament de la discriminació per edat. ¿Són les persones grans agents més actius que d’altres en la propagació del virus? No. No obstant, ¿són més susceptibles de ser contaminades per d’altres? Sí, tot i que no se sap si és només per edat o altres circumstàncies concurrents, ja sigui patir patologies greus o estar internats en residències, veritable focus de contagi. Però, en tot cas, pertany a l’àmbit dels drets fonamentals i a la llibertat de cada persona gran la decisió de si arriscar-se o no a contaminar-se. Ningú està legitimat a prendre per ell aquesta decisió.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

No es pot discriminar per edat, ni en qüestions d’ocupació ni en qüestions de salut. I menys quan aquestes discriminacions danyen drets i llibertats emparades per la Declaració de Drets Humans i per la Constitució.

Permetin-me un comentari final sobre el que entenc que és la raó oculta d’aquestes mesures. Expressada amb el respecte degut a les preferències polítiques dels partits que formen el Govern de Quim Torra, la meva percepció és que aquestes prohibicions no són més que una nova manifestació de la falta de capacitat d’anticipació, reacció i resposta adequada a les circumstàncies provocades per la Covid-19. Com que no pot reconèixer aquesta incapacitat, el que fa és traslladar a les empreses i als ciutadans, o una part (la gent gran), la càrrega de protegir-se a si mateixos. Això no és acceptable. Cada pal ha d’aguantar la seva vela. I retre comptes per aquesta responsabilitat.