Iniciativa de l'Ajuntament de Barcelona

Bons per ampliar la demanda cultural

El missatge és simple: multiplicar la capacitat de compra de continguts culturals sense recórrer a la gratuïtat o al descompte com a argument ideològic

3
Es llegeix en minuts

zentauroepp53658126 barcelona 05 06 2020 icult nueva orqueta de la ocb foto de 200605115441 / May Zircus La Auditori

zentauroepp53658126 barcelona 05 06 2020 icult nueva orqueta de la ocb foto de  200605115441
zentauroepp5269786 icult auditori200504153127

/

La crisi de la Covid-19 té moltes lectures. Es tracta, evidentment d’una crisi sanitària, però també és un punt d’inflexió sobre el paper de la humanitat al planeta, un estadi més en la consolidació d’aquest procés al qual denominem trànsit digital i un pas de rosca en l’evolució del capitalisme ‘postcaiguda del mur’. Com assenyala encertadament Genís Roca, la Covid-19 és la benvinguda plena al segle XXI. Per a les coses bones i també per a les dolentes.

En aquest procés complex de transformació social i econòmica ens podem preguntar quin paper juga la cultura, i hem de fer-ho en una doble perspectiva que, segons el meu parer, no només és complementària sinó concurrent.

La cultura té en aquest moment un paper neofundacional. Si els artistes i els intel·lectuals aconsegueixen desfer els enormes llaços d’organicitat política i de dependència econòmica de les Administracions Públiques que s’han generat en els últims anys, el seu paper en el debat futur i la seva capacitat d’incidència en la construcció de les noves realitats serà fonamental. És difícil aventurar si es donarà aquesta conjunció de factors, però poques vegades en la història la cultura va tenir al davant una oportunitat tan rellevant per incidir en la societat de manera evident.

No obstant, aquest potencial d’aportació reflexiva i de construcció simbòlica no es realitzamsobre una societat desproveïda d’apoderament educatiu i capacitat organitzativa. Al contrari, se sustenta en entorns socials que en una mesura o una altra es reconeixen sobre regles democràtiques i sobre les cobertures socials pròpies de l’Estat del benestar.

Aquesta doble circumstància suposa la necessitat de compatibilitzar amb els seus avantatges i contradiccions el paper intrínsecament reflexiu i crític de la cultura amb programes d’accessibilitat i promoció del consum cultural. No és una qüestió d’oportunitat, no és un requeriment de mercat o una resposta obligada davant de la necessària creació d’un marc laboral per als professionals de l’art i l’especulació cultural, sinó un diàleg estructural per a la nostra societat i per al seu desenvolupament socioeconòmic.

Incentius eficients

Per això, l’Ajuntament de Barcelona posa en marxa una proposta tan inèdita com evident: els bons culturals. És inèdita, tot i que no nova, perquè hi ha precedents al País Basc, en la mesura que li planteja al sector cultural barceloní un repte per a l’autorecuperació comercial; i és evident perquè el sector cultural només té sentit si és volgut, apreciat i en última instància consumit per capes àmplies de la població.

El missatge és simple: multiplicar la capacitat de compra de continguts culturals sense recórrer a la gratuïtat o al descompte com a argument ideològic. En gastes 30, te n’afegim 10.    

En plena crisi s’han llançat multitud de missatges dirigits al sector cultural. Amb major o menor encert s’ha intentat aconseguir un encaix, certament complex, d’associacions, empreses i treballadors amb els criteris generals de cobertura laboral i accés a finançament. S’han garantit subvencions i s’ha permès adequar els projectes culturals previstos als condicionants d’accés i aforament que a poc a poc s’han anat definint als marcs normatius d’obligat compliment. Però no s’havia llançat cap missatge inequívocament dirigit al ciutadà apel·lant al seu imprescindible compromís amb el sector cultural.

Notícies relacionades

Normalitzar el consum cultural, acceptant de manera natural que s’autoregula en termes de qualitat i quantitat, sense més restriccions que les que deriven de l’habilitat o la incapacitat de cada emissor per convèncer els públics potencials de l’interès de les seves propostes és un deure públic que, incomprensiblement, encara és objecte de debat a no pocs fòrums.  

Els bons culturals obligaran tots aquells que defensen per tots els mitjans el legítim dret a promoure un ampli i desenvolupat mercat cultural a afrontar el repte de fidelitzar els seus públics. D’això es tracta, d’equilibrar les tradicionals polítiques de suport a l’oferta amb incentius eficients de promoció de la demanda.