AL CONTRAATAC
Col·laboracionistes
Els partidaris del procés s'han encarregat a pensar, més que utilitzar, aquesta paraula per referir-se a tots els seus adversaris ideològics de l'interior
torraok
Llegint un treball sobre els intel·lectuals nord-americans còmplices de Donald Trump, em va entrar una sobtada torbació personal. Va ser quan vaig traslladar la qüestió als analistes i periodistes catalans que, teòricament al servei de tots els ciutadans, han sigut partidaris del procés. Per un instant em vaig alliberar de la idea dominant que aquí els ‘col·laboracionistes’ –aquesta paraula lletgíssima– són els qui no se senten independentistes, i la vaig transferir als que en algun grau han recolzat una secessió a l’estil de les liderades per Artur Mas, Carles Puigdemont i Quim Torra. Tot i que la ciència política aplica aquest terme als qui treballen per a un enemic exterior ocupant, els ‘col·laboracionistes’ del desastre del procés s’han encarregat a pensar –més que utilitzar– la paraula per referir-se a tots els seus adversaris ideològics de l’interior, incloent-hi a qui tampoc li agrada l’Espanya actual i proposa canviar-la democràticament perquè Catalunya i altres nacions hi encaixin millor.
Entre els ‘col·laboracionistes’ del procés hi ha bastants periodistes i analistes molt coneguts. Alguns van modificar les línies ètiques i deontològiques que seguien abans del procés, quan defensaven la igualtat radical de tots els catalans, quan creien que els mitjans de comunicació públics havien d’atendre idènticament a tothom, quan eren eficients separant la propaganda de la realitat. Alguns, després de la desfeta, deuen pensar que fent una silenciosa marxa enrere han recuperat la virtut professional, tot i que sigui evident que continuen sense utilitzen el mateix llibre d’estil a l’examinar els grans errors i covardies dels governs d’Espanya que a l’analitzar els pecats similars fets des de la Generalitat.
Un amic em va dir que entre els ‘col·laboracionistes’ amb el procés n’hi ha tants que creuen lluitar per l’«interès nacional» del país com simples interessats en les seves petites prosperitats personals. Pot ser. I a l’altra banda, també. Després del que ha passat hem assistit a moltes transformacions silencioses només justificades –en els pocs casos verbalitzats– amb l’argument que els seus adversaris espanyols feien i fan el mateix tipus de trampes ètiques. Amb això reconeixen que una part del sobiranisme no és gens regeneracionista. Molts ja ho sospitàvem.
