L'art de viure

Des d’aquesta llibertat, escoltar Miquel és un regal enorme. I no són poques les ocasions en què aquest arquitecte, que no entra a cap museu sense un quadern per dibuixar, planteja els diàlegs que estableix l’art amb la vida... i amb la mort. L’altre dia, en ple atac de tristesa per l’adeu de Pau Donés, em va enviar un missatge recordant una frase de Virginia Woolf a ‘La senyora Dalloway’ quan diu: «tots tenim amics que han mort a la guerra». I com ell la va subratllar al seu dia, pensant que és un alleujament que no estiguem en guerra, però que malalties com el càncer –o ara el coronavirus– ens situen, de vegades, en una tessitura semblant perquè les bombes cauen molt a prop. Pares, germans, amics... a tots ens toca o ens tocarà.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

I aquí l’important, almenys per mi, és l’actitud dels qui han tingut la desgràcia –¿o la sort?– de ser advertits amb tanta claredat. Alguns es donen per amortitzats a partir d’aquell dia i dimiteixen. Ho respecto i ho entenc. Però prefereixo els altres, els que –com Pau, com Robinson– no tradueixen un diagnòstic com a renúncia d’execució immediata, sinó com a recordatori del que ja sabem: que tenim data de caducitat. Crec que si ens eduquessin per afrontar millor aquesta realitat seríem una mica més feliços, o viuríem menys angoixats. Segur que el Miquel ho ensenyarà a un altre Pau, el seu petit. Perquè no hi ha cap art més valuós que el d’aprendre a viure. I a morir.

PD: Xavier, t’acompanyo en el sentiment per la pèrdua de la teva lectora.