L'estratègia de les tres R

El virus ens ha foragitat de forma impensada i brutal a escenaris que les actuals generacions no han viscut mai. No podem encara conèixer tots els impactes. Però n’hi ha un que ja hem experimentat: el sentiment de vulnerabilitat com a éssers humans. Una vulnerabilitat que ens porta a buscar protecció en l’Estat, una institució que les elits cosmopolites arrogants de les últimes dècades havien donat per morta en mans dels mercats lliures, globals i desregulats.

Sentim un impetuós desig de tornar al món de relacions socials alegres i despreocupades d’abans de la pandèmia. Però aquest món se n’ha anat. Aquest era «el món d’ahir», imitant el títol del conegut assaig de Stefan Zweig, el gran cronista de l’imperi austrohongarès, un llibre a què val la pena tornar.

A curt, mitjà i llarg termini

¿Què podem fer enmig d’aquesta economia pandèmica? Suggereixo que practiquem l’estratègia de les tres R: resistir, recuperar-se, reinventar-se. En cada una d’aquestes etapes hem d’atrevir-nos a practicar la màxima d’Horaci divulgada per Immanuel Kant del ‘sapereaude’, atrevir-nos a pensar l’impensable. Em limitaré aquí al camp de la política econòmica i l’empresa.

Resistir. És la tasca prioritària a curt termini. Es tracta de sobreviure, com sigui. No tenim un ‘manual de supervivència’. Podríem haver après de l’experiència dels països asiàtics i africans, que fa dècades que s’enfronten a virus similars. Però, arrogants, pensàvem que al nostre món desenvolupat això no ocorreria.

Ara cal atrevir-se a fer l’impensable. Els governs han de convertir-se en «pagadors últims» dels salaris perquè no s’interrompi el flux d’ingressos i pagaments de l’economia. Els bancs centrals han d’actuar com a «prestadors d’últim recurs» de les empreses i els governs. Ho estan fent amb els ertos i amb el programa del BCE de compra de deute públic de pandèmia. Però han de ser encara més atrevits.

Les empreses han d’aconseguir sobreviure. Per fer-ho han de donar prioritat a la liquiditat, a tenir diners en caixa, per poder aguantar els mesos necessaris perquè es controli la pandèmia. Alhora, han de preservar les habilitats dels seus empleats i el món de relacions laborals cooperatives.

Recuperar-se. És la tasca per al mitjà termini. Cal anar amb compte i no deixar-nos emportar pel desig de tornar ràpidament a la normalitat anterior. La recaiguda complicaria molt les coses. Els governs han de preservar l’ocupació salvada amb els ertos a mesura que es van reobrint alguns sectors. En aquells altres que es retardaran perquè estan més vinculats al món de relacions socials despreocupades que se’n va anar –com l’oci, la restauració i el turisme– caldrà continuar ajudant-los a sobreviure.

Les empreses han de garantir que tornen de forma segura, tant per als seus treballadors com els seus clients. Mentre no ens sentim segurs, els consumidors no tornarem, tot i que les empreses obrin les portes i apugin les persianes. 

Reinventar-se. És la tasca per al llarg termini. L’organització del treball en les empreses no podrà ser la mateixa. El teletreball tornarà majoritàriament a les oficines. Però aquestes hauran d’organitzar-se d’una altra forma. Les empreses hauran també d’adaptar-se a les noves pautes i preferències dels consumidors. La Covid-19 ha anticipat un lustre les tendències inevitables que ja estàvem veient. L’únic criteri per a l’adaptació és el d’«assaig i error». Però, en qualsevol cas, és clar que no podem pensar el futur en termes del passat.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

També haurem de trobar un nou equilibri entre sector privat, sector públic i sector social. Són els tres pilars de la prosperitat dels països. Com un tamboret, els tres són necessaris.  El virus ha impactat en un dels sectors en què pitjor funcionen els mercats: el de la salut. Caldrà fer el mateix en altres sectors estratègics.

No hi ha un manual general per desenvolupar aquesta estratègia de les tres R. Cadascú ha d’escriure el seu, estimulat per la sentència de Keynes i la màxima de Kant.