Un col·lectiu ignorat

En defensa de les criatures

Amb el mantra «els nens s'adapten a tot», durant el confinament s'han trepitjat els seus drets

Es llegeix en minuts
En defensa de les criatures

Vivim en una societat infantofòbica, a la qual la crisi del coronavirus ha fet caure la careta. Ho hem vist, des que va esclatar l’emergència sanitària, amb unes polítiques que han mantingut les criatures tancades a casa 44 dies, sense tenir en compte les seves necessitats físiques i emocionals, i en comentaris i articles publicats que han mostrat sense embuts des de la incomprensió fins a l’odi envers els infants.

Espanya ha sigut l’únic país d’Europa amb un confinament tan dur per als menors. Mentre s’han tingut en compte les necessitats dels animals domèstics, que també són importants, als quals s’ha pogut treure al carrer al llarg del confinament, s’han ignorat les de les criatures. ¿Tan difícil era permetre als menors sortir una hora al dia a passejar mantenint una distància de seguretat amb altres adults? Doncs, no. Una cosa que diu molt de com la nostra societat veu i tracta la infància. Amb el mantra «les criatures s’adapten a tot», s’han trepitjat els seus drets.

Molts comentaristes, ja sigui en xarxes socials o en articles, tampoc s’han quedat curts. Els infants han sigut titllats de «supercontagiadors», al marge de qualsevol evidència científica. Han sigut acusats, sense cap tipus de rubor, «de transmetre el virus a qualsevol adult que s’hi acosti o els toqui». Quantes mares durant el confinament han sigut increpades al carrer per anar amb les criatures, a qui no podien deixar soles a casa. Generar animadversió i fòbia cap a la infància té les seves conseqüències, i el preu a pagar és alt.

Contra els menors, tot val

Si el mateix missatge fos llançat contra un altre col·lectiu, ¿quant tardarien les xarxes a incendiar-se i molts a posicionar-se?  No obstant, contra els menors tot val. ¿Serà perquè no estan en igualtat de condicions que els adults per reivindicar els seus drets i defensar-se? ¿O potser hem assimilat el discurs adultocèntric i individualista que afirma que els nens i les nenes per definició són un destorb?

La societat actual exalta hipòcritament la infància mentre la menysprea. El mateix podríem dir amb la joventut. En realitat, s’idolatra una infància edulcorada, amb nens bonics, somrients i callats, que veiem en revistes i reportatges, però se’ls dona l’esquena i se'ls neguen les necessitats. Es construeix un ideal d’infantesa, útil al patriarcat i al capitalisme, que no té a res a veure amb la infància real. La societat adultocèntrica és massa individualista, arrogant i productivista per mirar cap a on miren les criatures i al que aquestes necessiten. De fet, només se’n recorda quan es tracta de consumir, quan les seves necessitats poden convertir-se en objecte de lucre. 

El discurs contra les criatures té molt a veure amb el discurs antimaternal. La maternitat es redueix a una maternitat patriarcal tancada a casa o a una maternitat neoliberal útil al mercat, mentre es nega i s’invisibilitza la maternitat real, perquè el que vivim les mares molesta i incomoda. És millor pretendre que les contradiccions i l’ambivalència inherents a la maternitat no existeixen i relegar-ne les dificultats a l’àmbit privat. Un silenci que dona lloc a la vulneració de drets. Una cosa molt similar al que passa amb la infància.

Es tracta, en definitiva, d’un discurs antivida i anticures, que no té en compte la vulnerabilitat i la dependència que ens és pròpia, que mercantilitza necessitats i que considera les nostres vides mal·leables als interessos del capital. Un discurs falsament progressista, fins i tot de vegades vestit de feminista o ecologista, però en realitat liberal, que apel·la a la llibertat de l’individu, mentre que rebutja qualsevol responsabilitat col·lectiva, la imprescindible ajuda mútua i que nega la interdependència humana.

Et pot interesar

Ho veiem en aquest al·legat a no tenir compromisos, una cosa que pot considerar-se molt ‘cool’, en mirades paternalistes cap a mares i nadons, que són incapaços de veure més enllà de la maternitat reaccionària que se’ns imposa. Es reclamen restaurants, hotels i platges ‘childfree’, i es nega que els infants, com l’organització de la dependència i com la naturalesa, són una responsabilitat col·lectiva, política, no individual. Són posicions que fins i tot amb un llenguatge falsament progressista reprodueixen una actitud masclista, conservadora, individualista i discriminatòria.

No podem permetre’ns una societat anticriatures. No hi ha futur possible amb un campi qui pugui.