L'agorafòbia en temps de desescalada

Aquest grup havia d’estar integrat per persones que no haguessin patit mai una experiència d’assetjament, abús sexual o maltractament (fos físic o psicològic), i que tampoc haguessin viscut o presenciat un esdeveniment traumàtic, un accident amb conseqüències greus o un atemptat terrorista, per exemple. En una mostra de 9.539 persones, amb prou feines en vam arribar a trobar 900 que complissin els requisits.

Ni un 10% de la població podria dir que al llarg de la vida no ha patit mai un esdeveniment que potencialment li hagués pogut deixar seqüeles traumàtiques.

Després d’un confinament de més de 120 dies, em trobo amb molts amics que ja no volen sortir al carrer. Les excuses són variades: «El meu nòvio és gran i és població de risc» (té 55 anys). «He de preparar exàmens» (és superdotada i no ha preparat exàmens mai a la seva vida). «Tinc pla de sèrie i manta» (ni tan sols té subscripció a Netflix).

El que els passa té dos noms, entrellaçats entre si: agorafòbia i ressonància emocional. Es diu que les persones que pateixen agorafòbia tenen por dels espais oberts, però això no és exactament cert. Tenen por dels espais que no controlen. Podrien estar passejant pel camp perfectament, sempre que fos un camp conegut, un lloc pel qual passegen cada dia, però potser no podrien posar un peu en un centre comercial. La gran majoria no suporta sortir de casa. 

Viuen dins d’una gàbia. Una gàbia els barrots de la qual són les pors, els traumes, els problemes d’infància, els murs que elevem per defensar-nos cada vegada que algú ens fa mal.  Murs que creem per evitar que ens tornin a fer mal, tot i que ens fem més mal encara.

La majoria de les persones no podem permetre’ns viure tancats. Hem de sortir a treballar, a guanyar-nos el pa. Així que, fins i tot si hem patit abús, maltractament o violència sexual, tirem endavant, traiem forces de flaquesa, afrontem la por. Però ¿què passa quan passem tant temps tancats? Que arriba la ressonància emocional. Que, si bé els primers dies ens sentíem incòmodes, després ens adonem que controlem els 60 m2 del nostre apartament, que som propietàries i senyores del nostre espai, que aquí ningú pot fer-nos mal. I llavors és quan arriba la ressonància emocional. 

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Potser no recordem de forma conscient els crits o el maltractament dels nostres pares, o l’assetjament que vam patir a l’escola, o l’abús sexual de la nostra infància o el maltractament en mans del nostre primer nòvio; potser ho havíem enterrat tot sota pietoses capes d’oblit, peròens diuen que allà fora hi ha una amenaça, que es diu virus, i el nostre inconscient reacciona.S’activa un mecanisme, perquè la paraula amenaça té una altra significació per a nosaltres; per a nosaltres, és un significat més llunyà en el temps, i aquella por, aquell regust amarg a la boca, ens torna a cremar la llengua, i ja no volem sortir.

Però com més temps ens quedem a casa més difícil ens serà sortir. Hem de ser com aquelles ciutats antigues a les ruïnes de les quals admirem trofeus de constància i valentia allà on mirem. Aquelles ciutats que van quedar destruïdes fins als fonaments, però que, segles després, encara s’alcen, orgulloses, recordant-nos que val la pena lluitar: perquè més valen les ruïnes que les cadenes.