22 d’oct 2020

Anar al contingut

L'inici d'una tempesta perfecta

La reputació de les multinacionals

La reputació de les multinacionals

Antón Costas

Si la corporació Nissan-Renault no vol afectacions en la seva imatge ha de revertir o reconsiderar la seva decisió

La corporació japonesa Nissan, de la qual la francesa Renault és accionista important, ha anunciat de forma abrupta que tanca les plantes de Barcelona. De dur-se a terme perjudicaria de forma irreparable empleats, proveïdors i la capacitat industrial de la comunitat. Però també es perjudicaria a si mateixa en la mesura en què la reputació corporativa és un actiu immaterial molt important. Aquest tancament no seria, a més, coherent amb els principis de comportament ètic que en els últims anys es proclamen des de les mateixes multinacionals.

Aquest comportament corporatiu també perjudicaria el sistema d’economia de mercat. La legitimitat social i política d’aquest sistema és essencial per al benestar de les nostres societats, i per assegurar les democràcies liberals davant l’auge dels populismes autoritaris. Les corporacions no es poden inhibir d’aquesta responsabilitat. Permetin-me que m’expliqui.

Les empreses neixen, creixen, maduren, envelleixen... i de vegades es reinventen. Per aconseguir-ho necessiten flexibilitat per adaptar-se als canvis que es produeixen al seu entorn, ja siguin en la demanda, en la competència o en la tecnologia dels seus productes. Quan les pressions sindicals o els governs els ho impedeixen, es converteixen en empreses ‘zombis’ que només poden subsistir durant un temps amb la respiració assistida d’ajuts públics, fins que finalment moren.

A canvi d’aquesta flexibilitat, les empreses tenen un deure de lleialtat amb les comunitats, amb els proveïdors, amb els empleats i amb els governs que els ajuden. Al fer-ho així se’n beneficien elles mateixes, ja que enforteixen la seva reputació de marca responsable. Aquesta reputació és un actiu immaterial molt important, ja que en les societats actuals els consumidors premien o penalitzen els errors reputacionals, cosa que han pogut comprovar algunes multinacionals poc escrupoloses.  

El sistema d’economia de mercat ha sigut fonamental en la millora del benestar que han experimentat les societats occidentals. Aquest progrés social va fer possible l’aprofundiment i extensió de la democràcia. No obstant, la proliferació d’escàndols i fraus corporatius en les últimes dècades ha perjudicat seriosament la legitimitat del sistema i ha fet sorgir des del sistema polític especialment des dels conservadors i liberals– propostes de reforma del govern corporatiu.

Però també des de dins del món corporatiu han sorgit moviments de reforma ètica. Un d’ells és el manifest donat a conèixer l’agost passat pels primers executius de les 181 corporacions més importants dels Estats Units, agrupats en la Business Roundtable. En aquest manifest fan acte de contrició per haver gestionat les seves corporacions mirant només als interessos dels accionistes, provocant desigualtat, ràbia social i populisme polític. Assenyalen el seu compromís per gestionar a partir d’ara les seves corporacions de manera que maximitzin el valor de l’empresa per a tots els actors interessats (‘stakeholders’): proveïdors, treballadors, comunitat i accionistes.

El que subjau en aquesta nova orientació de la gestió corporativa és la idea que el propòsit de l’empresa no és fer rics els seus propietaris, sinó produir béns i serveis necessaris per a la societat, i fer-ho de forma sostenible. En la mesura que ho aconsegueixen, obtenen una rendibilitat adequada per als seus propietaris. Si el propòsit que legitima l’empresa fos fer rics els propietaris, estaríem justificant també les empreses dels narcos, de la màfia o del tràfic de persones.  

La Comissió Europa consent comportaments anticompetitius que trenquen el mercat interior

La reputació de les corporacions està basada en aquesta nova concepció de l’empresa, en la qual el propòsit ètic és la font de la rendibilitat. Si la corporació Nissan-Renault no vol veure afectada la seva reputació, ha de revertir o reconsiderar la seva decisió, afavorint una negociació entre totes les parts que permeti preservar l’ocupació i les capacitats industrials de les seves plantes de Catalunya. Hi ha temps per aconseguir-ho.  

Una vegada dit tot això, deixin-me assenyalar una cosa. Nissan és un senyal que sobre el sector automobilístic plana un conjunt de circumstàncies que fan preveure una tempesta perfecta. Una d’aquestes és el comportament deslleial dels nostres socis europeus. El Govern francès està negociant amb Renault un enorme paquet d’ajuts que inclouen l’entrada de l’Estat francès en el capital de l’empresa. A canvi, exigeix que Renault traslladi a França ocupació i activitats que ara desenvolupa en altres països. Sorprenentment, la Comissió Europea està consentint aquests comportaments anticompetitius que trenquen el mercat interior. Venen temps de galerna per als quals hem de preparar-nos si no volem que el nostre teixit industrial quedi desarborat, com va passar als 70. 

Temes: Coronavirus