El procés del post-covid

No. La persistència de la societat catalana en la seva voluntat d’autogovernar-se continua, el greuge econòmic amb Catalunya es manté, el menysteniment de la diversitat cultural i lingüística no s’ha resolt i la concepció jacobina de l’Estat és ben sòlida, tal com hem vist amb el «comandament únic» durant la crisi del coronavirus. S’equivoquen molt, doncs, aquells que somien que, amb la ‘nova normalitat’ del post-covid, els temes i les qüestions que han transformat radicalment el mapa social i polític es fonaran i tornarem a una altra època més previsible i plàcida. Però és cert, també, que aquells sectors independentistes que mantenen posicions intransigents, puristes i extremes, que aspiren a mantenir el conflicte enquistat, que necessiten la confrontació contínua amb l’Estat per mantenir el seu rèdit i que encara especulen amb la idea màgica que de l’enfonsament d’Espanya sorgirà una Catalunya lliure, es tornen a equivocar.

El post-covid, en què lentament anem entrant, canvia la naturalesa dels problemes urgents que ha d’afrontar el país, que no són d’altres que la recuperació dels milers de llocs de treballs perduts i la protecció dels més fràgils, i aguditza la necessitat d’afrontar de manera radical les transformacions socials, econòmiques, ambientals, culturals i tecnològiques que des de ja fa temps exigien reformes en les principals polítiques del país. Esdevenir una economia oberta, competitiva, digital i verda que garanteixi bons llocs de treball per la via de salaris decents i enfortir l’Estat del benestar per la via d’una fiscalitat justa davant la necessitat d’assegurar la salut de les persones, prioritzar les cures i atencions als més vulnerables i garantir una educació de qualitat des de la primera infància i una formació al llarg de la vida per a tots, haurien de ser les aspiracions que concentressin el gruix de les energies del país si volem llegar un país millor a les generacions dels joves i nens d’avui. Tinc la convicció que el país més dinàmic, exigent, actiu i emprenedor es mou en aquesta direcció i que una agenda de reformes transformadores com és aquella que ara necessitem demana, sí o sí, grans acords de país i una clara voluntat d’intervenir allà on prenen les decisions que ens afecten directament. El país no pot continuar atrapat en la lògica de la confrontació estèril i retòrica que ens esgota i que ens fa impossible el progrés col·lectiu.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Ara bé, tampoc es tracta de tornar a les polítiques que, amb encerts i desencerts com tota obra humana, varen permetre el progrés nacional, econòmic i social del país durant les dècades dels 80, 90 i principis del 2000. La nostàlgia del passat mai és el motor que permet a les societats avançar.

El temps que ens toca viure és més difícil, incert i volàtil que mai; els populistes de tota mena ens ofereixen solucions fàcils i pures, gairebé sempre irrealitzables, davant les qüestions complexes i contradictòries que hem d’afrontar. El catalanisme, que ha estat el fil vermell, en paraules de l’enyorat Joaquim Ferrer, que ha articulat la societat catalana políticament des de finals del segle XIX fins avui, si aspira a continuar sent el primer motor polític i cultural del país, haurà d’esforçar-se per construir noves idees per a aquesta època nova. Més Europa, més cooperació, més governança, més cosobirania, més compartir el poder i les decisions, d’això es tracta, al meu parer. Els murs que tenim davant ja els coneixem; ara es tracta de superar-los amb tota la lucidesa col·lectiva i tot el sentit democràtic i de la justícia que siguem capaços de mobilitzar, aquí i arreu.