27 maig 2020

Anar al contingut

LLIBERTAT CONDICIONAL

El bé de molts

RICARD CUGAT

El bé de molts

Lucía Etxebarria

Quan es va començar a desmantellar el sistema públic de residències per a gent gran a Espanya, es va prendre la decisió de sacrificar a la baula més feble a favor del bé de molts

Un tramvia descontrolat es dirigeix cap a un mur. Tu estàs en un pont, sobre la via, ets un enginyer expert i saps que se’l podria aturar i evitar la catàstrofe llançant un gran pes davant del vagó. Al teu costat hi ha un home molt gras. L’única manera de parar el tren és empènyer-lo des del pont cap a la via, posant fi a la seva vida, pel bé de molts. ¿Què fas? 

No, no val tirar-te tu. Tu no ets obès i no pots aturar el tren amb el pes. Et dono deu segons per pensar-t’ho.

Nou, vuit, set, sis, cinc, quatre, tres, dos, un...

Zero.

L’has matat. Doncs bé, no podem fer-te una entrevista semiestructurada, tampoc podem entrevistar el teu entorn, ni tenim el teu expedient a mà, ni podem fer-te una anàlisi de conducta... però em temo que potser presentes una miqueta, una miqueta, de trets psicopàtics. Punt extra si has pensat que «total, el paio és obès i té menys esperança de vida».

El «cervell moral»

¿No l’has matat? Et dono la benvinguda al club del 90% de les persones que no hem tingut valor per tirar el gras a la via. I gràcies a Déu que som un 90%. El nostre «cervell moral», situat a l’escorça prefrontal ventromedial, ens ha aturat. 

El 90% de nosaltres estem genèticament precondicionats a no fer mal a sang freda a un altre ésser humà, a no atacar des d’una posició racional i freda. (Tot i que probablement sí que ho faríem per protegir-nos a nosaltres mateixos o els nostres fills). I, sí, amiguis, fer un càlcul de «si mato algú per salvar molta gent» és, evidentment, una posició racional i freda. 

Hem sigut programats així perquè l’espècie no s’extingeixi. Si no, hi hauria assassinats diaris.

«Bah –diu el meu lector o lectora–, tonteries de psicòlegs. En la vida real, no m’hauré d’enfrontar mai a un dilema així».

Ah, ¿no?

28.000 morts per coronavirus a Espanya. 232.000 casos confirmats. El dia abans que jo escrigui aquest article han mort 95 persones. Recomanacions del Col·legi de Metges de Madrid: no passar a la fase 1. Reclam de la presidenta, de la patronal i dels habitants del barri de Salamanca (el districte més car d’Espanya): ¡volem passar a la fase 1, perquè si no l’economia s’estanca!

En aquest cas el senyor gras són els avis, els trasplantats, les persones amb cardiopaties o amb diabetis. Cal sacrificar les persones dèbils per salvar els que van al tramvia.

Sacrificar la baula més feble

Però és que aquesta decisió ja es va prendre el 2015. Quan es va començar a desmantellar el sistema públic de residències per a gent gran a Espanya. Ja es va advertir que es deixava els avis en una posició d’extrema vulnerabilitat. Que una epidèmia, o una onada de calor podia suposar el que ja ha suposat: 20.000 avis morts. Probablement hagin sigut més, perquè ja sabem que en aquesta pandèmia s’han minimitzat dades. En aquell moment ja es va prendre la decisió de sacrificar la baula més feble en favor del bé de molts.

Però ¿realment parlem del bé de molts? ¿Mantenir una economia basada en l’hiperconsum, en l’abandonament dels sectors primaris, en el deteriorament mediambiental, suposa el bé de molts? ¿Mantenir unes dinàmiques de consum que relacionen més quantitat de béns amb quotes més altes de benestar suposa el bé de molts?  ¿Fer-nos creure que com més tens més vals suposa el bé de molts?

Ara tornar a mirar el teu telèfon. Has pensat a canviar-lo, ¿però, realment en necessites un altre de nou? Potser et fa falta reestructurar la teva idea del que realment significa «el bé de molts».