Al contraatac

El nostre model econòmic

Es llegeix en minuts
El nostre model econòmic

Eduardo Parra

El virus ens ha fet esclatar a la cara el nostre pèssim model econòmic. No el que teòricament tenim sinó el que realment ens apliquen, el de la teoria oficial que sense una lliure actuació –sense traves, amb pocs impostos– dels financers i els negociants els altres no podrem tenir llocs de treball amb prou remuneració. Abans hi havia altres idees, però aquesta s’ha anat imposant lentament, com l’escalfor que fa bullir l’aigua freda de l’olla en què les granotes creuen que les volen banyar. 

El virus treu a la llum la multitud de conciutadans que aquest model situa en la necessitat. Més enllà dels manters, llauners, netejadors, assistents i experts en reparacions d’estar per casa que formen oficialment el gremi dels pobres, era clar que també se situen aquí els jubilats amb pensió insuficient. Però ara se’ls sumen molts precaris que semblava que podrien resistir i els pobres sobrevinguts, molts, procedents de l’economia en negre, aquella que el model considera dolenta però eficaç. A les cues per al menjar gratuït hi ha milers d’acabats d’aterrats en la necessitat d’ajuda urgent. Es fa obvi que per a milions –sí, milions–  de compatriotes la vida quotidiana s’assembla molt a la dels avantpassats prehistòrics que havien de sortir a caçar cada dia en un context sense neveres, armaris o estalvis.

Et pot interesar

Arran de la gran caiguda aquests precaris demanen justificadament ajuda. Però les arques del sistema troben a faltar la seva inexistent contribució fiscal, així com l’encara més important dels grans defraudadors de coll blanc. El nostre país té un deute públic descomunal en aquest moment que tothom demana, amb raó, diners. És el moment, tant ara com quan anem a votar, de recordar que sense impostos o donant suport als qui simplement prometen rebaixar-los o suprimir-los es consolida el pèssim model econòmic. Cal canviar. Ho dic quan sembla que qui ens visita en comptes de ser la Covid és el Pare Noel, a qui exigim no només els diners literalment perduts pel  virus sinó també, en bastants casos, els que no s’han guanyat, el lucre cessant. ¿Som lògics en alguna cosa?