Dolor i glòria: el paper del Ministeri de Sanitat en la crisi del coronavirus

Un dels temes més polèmics en el debat públic sobre la gestió de la pandèmia del Covid-19 és el paper que hi ha jugat el Ministeri de Sanitat, la resposta i gestió que ha tingut davant de la terrible pandèmia que ens ha tocat viure.

Una mica d’història. Després de la transferència l’any 2002 de tots els serveis de l’Insalud a les comunitats autònomes, el Ministeri de Sanitat va experimentar una pèrdua òbvia de competències, de tal manera que es va arribar a considerar com una ‘closca buida’. Per agreujar les coses, el ministeri ha servit massa vegades com a refugi per a polítics amb una vida mitjana a la institució que no ha superat, de mitjana, els dos anys (en 40 anys Espanya ha tingut 23 ministres de Sanitat; el de més durada en el càrrec ho va ser cinc anys i el de menor, tres mesos: molt a l’estil italià). Aterrar-hi, assabentar-se una mica de l’estructura i competències del ministeri, llançar alguna iniciativa més o menys vistosa i poc més. I arriba un nou ministre.

No és estrany, doncs, que periòdicament apareguin veus demanant-ne la desaparició o fins i tot transformació en una Sotssecretaria d’Estat assignada a un altre ministeri (tant fa quin). De vegades aquestes propostes anihiladores han procedit d’algunes comunitats autònomes (i no només de les governades per partits nacionalistes) desitjoses de treure’s de sobre un destorb aparentment amenaçador per a l’exercici de les seves plenes competències. Altres vegades les propostes han sorgit dels enemics habituals del sector públic, que busquen ineficiències en la gestió, costos superflus (que n’hi ha) i solucions dràstiques. Però també la desaparició ha sigut proposada per algunes veus progressistes, desafortunadament mal informades.

Pèrdua de prestigi

El resultat de tot això ha sigut una pauperització del ministeri, una pèrdua de prestigi i de sentit d’utilitat i, probablement, una laminació de les seves capacitats essencials. I això és el que tenim avui.

La dinàmica de funcionament del Consell Interterritorial, teòricament òrgan ‘federalitzador’ de la nostra sanitat, tampoc ha escapat a aquest desemparament ja crònic. S’han viscut situacions vergonyoses amb consellers de Sanitat abandonant reunions en funció d’interessos partidistes o incapaços d’arribar a un mínim consens en temes tan bàsics com acordar un calendari de vacunes comú a tot l’Estat.

No obstant, el Ministeri de Sanitat reté competències estratègiques molt importants en àrees com la salut pública (amb una llei general de salut pública hibernada per falta de desenvolupament des del 2011), la planificació de recursos humans del Sistema Nacional de Salut (vital en un escenari de profunda transformació de les professions sanitàries), farmàcia (autorització i fixació de preus de fàrmacs), la recopilació i tractament de dades sanitàries (Espanya té molt bones sèries de dades de gran utilitat per a la planificació), entre altres competències. I, per descomptat, la coordinació efectiva de l’SNS amb el Consell Interterritorial. ¡Ni més ni menys!

A l’escenari actual, marcat per una marginació política progressiva, pèrdua de recursos i poca història de lideratge, l’equip actual del ministeri ha hagut d’afrontar la pitjor crisi de salut pública en els últims 100 anys. I segons la meva opinió ho ha fet raonablement bé. Des del principi de la crisi ha comunicat bé i amb transparència, s’ha inspirat en molt bons professionals que encara treballen al ministeri, auxiliats per bons experts aliens (Espanya té uns professionals de salut pública i epidemiologia excel·lents). També s’han seguit les recomanacions de l’OMS i s’ha avançat a proposar mesures més dràstiques i amb més anticipació que altres països veïns. I tot gràcies a la dedicació abnegada d’un grup de funcionaris i professionals de dins i fora del ministeri que han de merèixer tot el nostre respecte i admiració (per això són incomprensibles algunes crítiques injustes i extemporànies llançades per sectors molt minoritaris de la comunitat científica). Sens dubte hi haurà temps per a la revisió i la crítica tant tècnica com política; haurà de tenir conseqüències operatives perquè és molt possible que hàgim d’afrontar altres crisis similars. Ara com ara el que és vital és gestionar bé la crisi pandèmica. Però, una vegada passada l’emergència, resultarà urgent analitzar quina estructura i quins recursos necessita el Ministeri de Sanitat en el segle XXI, amb nous reptes, amenaces i objectius i prioritats diferents dels de fa 20 anys. Probablement el reforç d’algunes àrees molt selectives (epidemiologia, anàlisi de dades, logística, etcètera) amb unes desenes de tècnics molt qualificats. I és d’esperar que aquests possibles increments de recursos no es vegin obstaculitzats pels gelosos guardians de la despesa pública.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Aquest enfortiment del ministeri s’ha de simultaniejar amb una nova dignificació del seu paper estratègic, de la posada de relleu de lideratge i d’un nou impuls al funcionament apartidista i eficaç del Consell Interterritorial, cosa que no ha de ser vista com una amenaça per part de les comunitats autònomes.

Aquestes són les dues tasques que haurà d’afrontar el ministeri. Avui la gestió exitosa urgent de la pandèmia amb la col·laboració lleial de les comunitats autònomes i de la comunitat científica. Demà, posar les bases perquè estiguem millor preparats davant d’una nova crisi sanitària, molt probable. Si s’aconsegueixen els dos objectius aquest equip ministerial passarà a la història amb honor.