Repensar-nos

I es van trobar l’horror. Allà, a les residències de gent gran. Ancians abandonats, alguns morts. Els van trobar els soldats de l’UME quan van entrar als centres per desinfectar-los. No puc imaginar l’horror dels que han viscut l’abandonament, el dolor de les seves famílies i la inquietud dels qui tenen un ésser estimat en una residència. La ministra de Defensa ha assegurat que «tot el pes de la llei» caurà sobre els responsables. Que caigui. I més d’hora que tard, repensem tot, absolutament tot, el model de cures de la gent gran.

Trobar una plaça a les residències públiques és gairebé impossible. Les privades són inassumibles per al gruix de la població. Abunda la poca professionalitat, ara sabem fins a quin punt. Les carències sovint s’oculten rere les mans de cuidadors sense els mínims drets laborals. Necessitem una estratègia conjunta que impliqui diferents sectors de la societat i garanteixi una vellesa digna i plena. ¿Com pot ser que una situació tan generalitzada no figuri com a prioritat social? Almenys, que de la crueltat d’aquest maleït virus en surti alguna cosa bona.