31 març 2020

Anar al contingut

LLIBERTAT CONDICIONAL

¿Per què no saps estar sol?

Alberto Estevez

¿Per què no saps estar sol?

Lucía Etxebarria

Aprendre a utilitzar el temps en solitud és tan important com saber relacionar-nos amb els altres


1974. Bermeo, Biscaia. En vacances de Nadal de vegades hi havia temporal. La pluja i el vent feien impossible sortir al carrer. Podíem passar així una setmana. No arribava el senyal de televisió; el telèfon es tallava. Jo tenia un quadern, llapis de colors, els llibres del Tintín. Els meus pares mai jugaven amb mi. Llavors no s’estilava.

1974. Pallide, Lleó. De l’octubre al maig, quan arribaven les nevades, els germans Bayón –el Tiano, l’Ester i el Tomás– es recloïen a casa, com la resta del poble. No sortien ni per atendre els animals, perquè la sendera per anar a la quadra estava comunicada per un passadís des de la casa, per evitar sortir a l’exterior. Els diumenges sortien a missa. I de vegades sortia l’Esther per anar al cimer del poble, on era l’aigua que agafava per beure i cuinar. No hi havia un telèfon en tot el poble; tampoc televisió.

L’avorriment és la base de la creativitat, i els pares que fan una Disneylàndia de la infància dels seus fills els estan invalidant emocionalment

A Pallide les dones donaven a llum a casa. En l’any setanta i escaig, una dona es va posar de part i el nen venia de natges. El telèfon acabava d’arribar a l’únic bar del poble, i per això es va poder trucar a l’ambulància.  Els homes del poble van improvisar una llitera amb una escala per baixar entre tots la partera fins a un encreuament de camins on era el vehicle. El telèfon no arribaria a totes les cases fins al 95. El senyal de televisió no arribava. Avui, de vegades, encara no ho fa.

2020. Madrid. Quarantena. Baixo les gosses i em trobo un dels sensesostre del carrer espantat perquè li han robat la manta. Li baixo algunes que tinc a casa. Em preocupo perquè aquella nit plou i el fred baixa a cinc graus. Al matí següent m’acosto a veure si està bé; el trobo tossint. Truco al 112. Una hora d’espera i em tallen sense atendre’m. El mateix en el 110.

Càritas i Creu Roja comuniquen sense parar. Des del Samur Social em diuen que no hi ha places als albergs. Vaig caminant a Càritas. Tancat. Detinc uns policies que patrullen i els explico la situació. De molt males maneres em diuen que no s’acostaran a un sensesostre que tus, «no sigui cosa que m’encomani», que aquest tema no els concerneix. Em repeteixen el que ja m’ha dit el Samur Social: no hi ha places als albergs.

El que no sap estar sol se n’anirà amb qualsevol per no aguantar-se a si mateix

A Madrid hi ha gairebé 3.000 persones sense llar que dormen en caixers, boques de metro, portes de locals, porxos, locals comercials. Fins i tot havent habilitat IFEMA, falten places per acollir-los.

En xarxes socials llegeixo gent que es queixa perquè fa cinc dies que no surt de casa. D’una casa on hi ha calefacció, aigua calenta, televisió a la carta, rentadora, menjar en abundància. Els nens s’avorreixen, diuen. Tot i que tenen 10 canals diferents de dibuixos, iPad, videoconsola, telèfon mòbil. Amb 10 anys.

Utilitzar el temps en solitud

«L’avorriment és la base de la creativitat, de la motivació. Els pares que s’encarreguen de fer una Disneylàndia de la infància dels seus fills, proveint entreteniment constant, els estan invalidant emocionalment i els castren la imaginació. Aquesta crisi ens ha de demostrar que no estem dotant d’eines emocionals perquè un nen i un jove siguin autosuficients». M’ho explica per telèfon Alberto Casalta, que dirigeix l’Institut de Psicoteràpia La Plana, a Castelló.

Aprendre a utilitzar el temps que passem nosaltres sols és una habilitat tan important com saber relacionar-nos amb els altres. Perquè la bona solitud és la que ens allunya de les males companyies. Perquè el que no sap estar sol se n’anirà amb qualsevol per no aguantar-se a si mateix. 

Perquè el que no sap estar sol no sap viure. 
 

Temes: Coronavirus Nens