Pascal Laugier

Al costat de Jordan Peele i Ari Aster, Laugier és dels pocs directors contemporanis que es prenen el cine de terror seriosament

Es llegeix en minuts
Pascal Laugier

Com a aficionat al cine de terror ja no rebo gaires alegries últimament amb el gènere. O m’he anat fent més exigent amb l’edat o el 90% del que es produeix és un espant (cinematogràfic) marcat per la falta d’idees, la rutina i els ensurts del Tren de la Bruixa. Per inclinar-se per aquesta segona possibilitat, en tinc prou de citar el canal Dark, de Movistar, i el munt de pel·lícules que he començat a veure per abandonar-les als 20 minuts per avorriment i sensació que ja m’havien explicat aquesta història 20 vegades i millor. Afortunadament, Movistar tanca una porta, però n’obre una altra, i gràcies a aquesta plataforma he pogut rescatar fa uns dies Gothsland, l’última obra del que em sembla el cineasta més inquietant del gènere de terror en l’actualitat, el francès Pascal Laugier, que va passar pels cines de Barcelona en un sospir.

Notícies relacionades

Al costat dels nord-americans Jordan Peele i Ari Aster, Laugier és dels pocs directors contemporanis que es prenen el gènere seriosament i es mantenen com més allunyats millor d’aquest rutinari Tren de la Bruixa ja citat. El problema és que ni els fans d’Aster i Peele semblen prendre-s’ho seriosament. I la indústria tampoc es mata per fer-lo feliç, ja que el nostre home només ha rodat fins al moment quatre llargmetratges: ‘El convento’ (2004), ‘Mártires’ (2008), ‘L’home de les ombres’ (2012) i ‘Ghostland’ (2018). Sobre els seus intents de refrescar la pansida franquícia Hellraiser, mai més se’n va saber.

Les pel·lícules de Pascal Laugier fan por perquè van al fons de l’assumpte, se’t fiquen sota la pell, et sorprenen amb els girs de guió (especialment aconseguits el de ‘L’home de les ombres’, quan descobrim el que li passa realment a la pobra Jessica Biel), et deixen un malestar considerable i et fan sentir que tu, tot i que no ho sàpigues, també ocultes un secret esborronador. Es tracta de l’equivalent cinematogràfic dels malsons i el tema central de cada una és un horror profund del qual no hi ha manera d’escapar. Potser és això el que ha fet del senyor Laugier un cineasta perillós en camí de convertir-se, directament, en verí per a la taquilla. Que a mi em sembli un personalíssim reinventor del gènere és irrellevant, com també sembla ser-ho per a tots aquests ‘hipsters’ que lloen, amb raó, ‘Hereditary’ o ‘Nosotros’ mentre passen olímpicament de ‘Ghostland’, última mostra fins ara del particular teatre de la crueltat de l’amic Pascal.