El drama dels refugiats

Segrestats per Erdogan

El president turc vol un nou acord amb la UE i el recolzament europeu en la guerra a Síria

2
Es llegeix en minuts
Segrestats per Erdogan

ATTILA KISBENEDEK

Poc han canviat les coses després de la visita d’Erdogan a Brussel·les, una trobada que ha servit per acordar mantenir els canals oberts per resoldre la crisi migratòria. Els valors europeus romanen segrestats per la voluntat del líder turc. La dependència europea per bregar amb la immigració, l’assumpte polític més sensible de tots, situa la UE en un territori moralment complicat.

Van caure fortes pluges sobre els sistemes polítics europeus el 2015, quan més d’un milió de refugiats van arribar a Europa. Les conseqüències són conegudes: una crescuda de l’extrema dreta sense precedents i una creixent mimetització del discurs ultra per part del centredreta europeu.

¿Com explicar que la presidenta de la Comissió Von der Leyen utilitzés un llenguatge de guerra –ara una mica matisat– per lloar les dures formes de la policia grega davant els refugiats, dones i menors inclosos? Només la debilitat pot explicar que la insòlita idea de suspendre la capacitat de rebre peticions d’asil a Grècia hagi esquivat la crítica de Brussel·les.

Vista al passat

Tornem al 2015: és sabut que després de la tempesta arriba la calma. La UE va trobar el 2016 un tap turc per frenar les goteres a la seva teulada política i social. Ankara es va comprometre a fer-se càrrec dels refugiats a canvi de diners i altres concessions que Europa no ha complert (per exemple, facilitar el turisme de ciutadans turcs o establir un sistema d’acollida per als refugiats més vulnerables). Europa n’ha ressituat uns 25.000 des d’aleshores. Turquia n’acull gairebé quatre milions.

Aquests anys de relativa calma migratòria podrien haver servit per enfortir la UE i reduir la seva dependència de règims com el turc. Si es comparteixen fronteres externes i no hi ha barreres dins de la UE, sembla inevitable que existeixin unes mateixes regles sobre qui té dret a viure a Europa.  

La UE no ha aprovat una política comuna d’asil. No sembla tampoc alarmada per aquest fet. La pressió migratòria que experimenten Itàlia, Grècia i Espanya hauria de ser compartida. Però no hi ha aquesta política i així estem: subcontractant la gestió de la immigració a Erdogan i pendents dels seus xantatges.

Població envellida

Notícies relacionades

Els pedaços de la UE no estan a l’altura de la seva realitat geogràfica, econòmica i demogràfica. Té uns veïns bastant més joves i pobres a la frontera sud que no deixaran d’intentar arribar a Europa. ¿Qui hi renunciaria? Sense immigració, l’envellida població europea hauria disminuït el 2017 i el 2018. Amb 447 milions d’habitants, la UE podria fer de la necessitat virtut i consolidar una estratègia migratòria que greixi la seva economia i compleixi amb el deure moral i legal de donar asil als perseguits.

Erdogan vol un nou acord amb la UE i també el recolzament europeu en la guerra a Síria, un conflicte massa llarg i cruel en el qual Brussel·les sembla sorprenentment resignada a no pintar res. Si la UE vol reduir la seva debilitat necessita unitat i reformes, començant per una política d’asil.