Dues mirades

El rock de Puigdemont

És indubtable la lleialtat dels seus fidels. Però, també, la desconfiança que genera a les ments més racionals. La intensitat agrada a tothom

1
Es llegeix en minuts

whatsapp-video-2020-02-29-at-112724 / periodico

Va tenir alguna cosa de concert dels Beatles o de visita papal, o de gran esdeveniment esportiu. És innegable, Puigdemont s’ha convertit en alguna cosa més que l’alcalde mediocre o el polític que va arribar de retruc a la Generalitat o el president que no va saber imposar la seva decisió inicial de convocar eleccions. Per voluntat o per oportunitat, Puigdemont és molt més. És l’heroi capaç d’atreure milers de persones a Perpinyà. Una icona. Una marca. Mou il·lusions i voluntats. Fins i tot el seu peculiar serrell s’ha elevat a la categoria de símbol. Amb totes les coses bones, però també amb les dolentes. És indubtable la lleialtat dels seus fidels. Però, també, la desconfiança que genera a les ments més racionals. La intensitat no agrada a tothom. 

El PDECat té mal futur a curt termini si es desvincula de Puigdemont. També els seus satèl·lits. L’ombra de Waterloo és massa allargada perquè germini un nou relat i un nou lideratge. L’opció d’ERC es pot arribar a imposar. Sempre que trobi l’equilibri entre el pragmatisme i l’emoció. Junqueras també té una cosa messiànica, però aquests dies triomfa el rock.