Les factures del coronavirus

El Covid-19 segueix causant estralls en l’economia global. La mà invisible de la deslocalització low cost governa ara els mercats financers i llasta les previsions dels Estats i de les empreses. Hi ha cancel·lacions, anul·lacions, ajornaments i tota mena de males notícies. L’economia està en mans de la por. En bona part irracional, però tan real com si fos la cosa més justa del món. El pànic és, a més, una espiral. La sola insinuació que es podria adoptar una mesura més dràstica que l’anterior desencadena decisions com si ja s’hagués pres. Les autoritats sanitàries assenyalen i els mercats executen. Mentre els experts diuen que la mortalitat i la viralitat d’aquest coronavirus està en els límits d’altres epidèmies recurrents cada any tot i que comença ser de més gravetat, la paradoxa és que es tanquen estadis de futbol, escoles, universitats, es desaconsellen concentracions multitudinàries i es venen màscares com si fossin rosquilles. Quan el més eficient és rentar-se les mans més sovint.

La por és un negoci des de temps immemorials. De fet, la mutualització del risc i la previsió és un dels signes més evidents de l’avenç de la civilització. Un dels indicadors del progrés econòmic és, des de finals del segle XIX, el nivell de despesa de les persones i dels països en el sector de les assegurances. Que, en el fons, no és més que una forma d’estalvi lligada a un risc concret. Sigui de naturalesa pública, la Seguretat Social, o privada, les assegurances de vida, invertim a reduir la por que ens produeix la incertesa de la nostra fragilitat humana. En qualsevol moment podem perdre la feina, emmalaltir, tenir un accident amb el cotxe, patir una inundació a casa o morir, el gran temor que ens assalta i que pretenem eliminar de les nostres preocupacions ordinàries invertint en protecció.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Les assegurances han sigut un dels sectors més impactats pel capitalisme financer. La base de la previsió de riscos és la mutualització que genera borses de capital que es poden invertir a curt, mitjà i llarg termini. És un negoci que es basa en el càlcul de riscos, una activitat avui també impactada pel ‘big data’, ja que, com més recopilació de dades, millor càlcul de probabilitats. De les assegurances neixen les reassegurances i d’ells, al seu torn, una modalitat dels derivats financers. Per entendre’ns, com més gran és la borsa de capital acumulat, més es dilueix el risc i es pot prometre més rendibilitat. Durant la crisi financera del 2008 es va demostrar que alguns derivats financers generaven millor rendibilitat si els prestadors deixaven de pagar que si ho feien religiosament. Paradoxes.

Amb tot, la política d’assegurances és avui un dels pilars de tota gran corporació. I en l’espiral del pànic, els departaments de riscos emeten dictàmens per la percepció d’amenaça que tenen els ciutadans, no pel càlcul de probabilitats que es podria fer. De manera que el risc que creix i que ens tenalla és el de les demandes de treballadors o clients, no el pagament d’indemnitzacions per unes morts que no tindran lloc. Algú està fent un negoci amb el nostre pànic. És la veritable factura del coronavirus.