El drama de Quique Setién

Tot i que molts hagin deixat de creure en Quique Setién curiosament ningú el culpa de l’assassinat –podríem anomenar-ho ‘barçacidi’– que s’ha anat cometent en aquesta ciutat. I després de sentir les seves primeres explicacions encara menys. En tot cas el seu únic pecat ha sigut d’ambició per voler ser, primer, i acceptar, després, entrenador del Barça. I és un pecat comú, ordinari, vulgar, gens greu.

Si a molts culers ens arrenquessin amb tenalles enceses el secret més amagat de les nostres ànimes confessaríem que si Bartomeu –el gran amagat en aquest moment de caiguda– ens oferís el comandament esportiu del Barça, és a dir  fitxar, decidir la tàctica i fer l’alineació, ho acceptaríem. A Quique li ha passat i ho ha fet. D’altres, més covards, potser vostè o potser jo, potser hauríem tingut el pudorós reflex de posar la condició que ningú ho sabés i fer el treball amagats darrere d’un entrenador de palla amb carnet.

Li donaríem les ordres des de darrere d’una espessa cortina, com passava en les narracions de terror asiàtic de mitjans del segle passat. Setién ha tingut coratge i dona la cara. Podria donar-los una llarguíssima llista de noms que farien al contrari, entre els quals molts periodistes de l’entorn, que si fossin sincers reconeixerien que tenen aquella pretensió secreta (una cosa que per cert és evident).

Una cosa diferent és si l’animós tècnic de Santander era l’home adequat. Em sembla tendre, noble i honest, aquestes característiques que a les actuals escoles de negocis porten directament al suspens. A més, és ingenu. Ningú el pot acusar de maldat. Fa el que sap, fa el que pot, però sembla clar que no està en condicions de resoldre uns problemes que ni tan sols és segur que puguin solucionar-se fins que no es facin els amplis relleus pendents: el rejoveniment i el replantejament general d’un equip  que està gastadíssim, curt de forces, sense frescor, mancada de la possibilitat d’actuar amb l’alta intensitat que ja aplica un número cada vegada més elevat dels bons conjunts europeus. 

No ploro per la derrota de Madrid, que va servir perquè afloressin les irregularitats que empenyoren els bons moments que discontínuament encara ofereix l’equip. Però Setién no sap reactivar els partits estancats i en comptes d’inventar estratègies de tallar i enganxar –per reaprofitar-les– algunes antigues poc operatives.

No es poden demanar miracles a qui va arribar fa 50 dies, però de moment no revaloritza els seus jugadors, ha hagut d’empassar-se el missatge que utilitzaria la gent del planter (ho deia per alegre desinformació) i depèn tant del moment físic i mental de Messi com tots els seus predecessors, tot i que amb la mala sort que ell se l’ha trobat amb més anys i menys confiança en els qui l’acompanyen.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Una altra qüestió és que ni ell ni Sarabia, el seu principal ajudant, van arribar aquí sabent tractar el perfil de figures que hi ha al vestidor barcelonista (Bartomeu així mateix es va equivocar en això), i per això els molt torejats futbolistes de la casa probablement els consideren aus de passada que se n’aniran a un altre niu o a un altre descans amb les vaques quan acabi la temporada, que serà quan ells dos hauran après alguna cosa de què va la pel·lícula.

La situació provoca certa pena. Sembla un bon senyor tot i que d’una altra època i d’un altre tipus d’activitat. Però no dona la sensació que sigui qui ens reactivi De Jong, qui ensenyi a xutar amb punteria des de lluny, qui tanqui els buits que deixen per darrere les centèsimes de segon que vacil·len Piqué i Busquets, qui aprofiti el que promet Ansu, qui sàpiga convèncer a Griezmann que a més de ser un impecable lluitant s’ha de convertir en un davanter més consistent... Només té unes quantes setmanes per intentar-ho i la cavallerositat per merèixer aconseguir-ho. Però no creu en el resultadisme i només dependrà dels resultats.