El futur de Ciutadans, amb interrogant

«Com més ens contradeien els fets, més ens obstinàvem a ignorar-los». Són paraules de Xavier Pericay, filòleg, escriptor i exportaveu del partit taronja a les Balears. El seu és un cas interessant, perquè va ser un dels intel·lectuals que va fundar Ciutadans el 2005, però el seu salt a la política professional no es va produir fins al 2015, coincidint amb l’auge i la caiguda del partit. Ara ha relatat aquesta experiència a ‘¡Vamos? Una temporada en política’, en què explica la caiguda del partit bàsicament per culpa de la supèrbia d’Albert Rivera, que, blindat per una estructura interna basada en l’adulació al líder, va menysprear les crítiques cap a la seva obstinada estratègia suïcida.

Hipercentralitzat i jeràrquic

Pel dimissionari dirigent, l’objectiu de Cs ja no era ser una formació frontissa de centre liberal, capaç de pactar amb uns i altres, sinó rellevar el PP a la dreta. Tot i que en general els partits no són organitzacions on resplendeixi la democràcia interna, l’ocorregut en Ciutadans crida l’atenció pel seu funcionament hipercentralitzat i jeràrquic, la qual cosa no només ha aguditzat els seus dèficits democràtics, sinó que li ha suposat un important fre per al seu desenvolupament organitzatiu. En el cas de Catalunya, on el 2017 va guanyar les eleccions autonòmiques, sorprèn tant la seva baixa xifra d’afiliats, no més de 2.400 (quan, per exemple, el PSC, que és el partit amb més militants, disposa de 14.000), com la seva reduïda implantació territorial.

Després de la marxa de Rivera, Cs està immers en un procés de renovació orgànica que té aquest cap de setmana un moment crucial amb l’elecció d’una nova direcció mitjançant primàries en les quals s’enfronten dues llistes: la continuista, que encapçala Inés Arrimadas, portaveu al Congrés, i la renovadora, de Francisco Igea, vicepresident de la Junta de Castella i Lleó, que, sent membre de l’executiva nacional, va discrepar de la decisió del veto a pactar amb els socialistes que propugnava l’aparell.

Si ens hem de guiar pel resultat de les votacions que hi ha hagut recentment per elegir els compromissaris que assistiran al congrés del partit, conclave que se celebrarà a mitjans de març per aprovar la ponència organitzativa i l’estratègia política, sembla que Arrimadas aconseguirà la presidència. Hi ha malestar entre la militància de Cs, però també molta apatia i desorientació, fet que afavoreix la victòria de la candidatura continuista. Només un augment substancial de la participació podria donar el triomf a Igea.

Incerta supervivència

El títol del llibre de Pericay juga amb el lema que va utilitzar Rivera en les eleccions generals (‘¡Vamos! Ciudadanos’), però posant-hi un interrogant al final (¡Vamos?). És una variació molt oportuna, perquè la supervivència dels taronges no està assegurada. L’estratègia d’Arrimadas sembla la continuació de la política de Rivera de pactar amb el PP i Vox en tots els llocs possibles, només que ara orientada a buscar la fusió electoral amb el partit de Pablo Casado amb l’argument de la unitat del centredreta constitucionalista. És cert que la debilitat electoral de Cs no li deixa gaires alternatives en territoris on no obtindria representació. En aquest sentit, l’acord amb el PP al País Basc per a les eleccions d’abril li obre la porta a tenir algun diputat autonòmic, tot i que al preu de traslladar la imatge d’una absorció i d’acceptar un candidat com Carlos Iturgaiz, imposat per Casado després de la renúncia d’Alfonso Alonso, que busca obertament representar el votant de Vox.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

En política, com gairebé tot en la vida, no té gaire sentit plorar per la llet vessada, però és imprescindible fer autocrítica i oferir una explicació creïble dels errors comesos. Arrimadas, que va secundar fins al final la posició de Rivera, encara no ho ha fet i continua refugiant-se en la crítica al sanchisme. Igea, en canvi, és conscient de l’oportunitat perduda que per a la seva formació i la política espanyola va suposar desaprofitar un escenari de col·laboració amb els socialistes després de les eleccions de l’abril passat en les quals Cs va obtenir 57 diputats.

Ara bé, el futur del partit taronja es juga en el que faci d’ara endavant, concretament en el que farà amb la seva representació al Congrés que, tot i que escassa, només 10 diputats, podria ser decisiva en un escenari parlamentari tan fragmentat. Si opta, com sembla el més probable, per seguir a la trinxera al costat del PP i Vox, s’encamina cap a la desaparició (per absorció o extinció). Cs encara és a temps de buscar un perfil propi, sobretot si en algun moment Sánchez perd el recolzament d’ERC.