De l'autoedició

Moltes vegades, a la llibreria, al respondre al telèfon, ens trobem amb algú que ha escrit i publicat un llibre i que vol o bé deixar-nos-en uns exemplars en dipòsit o bé reservar una data per presentar-lo.

Hi ha qui truca amb el discurs ben assajat, com de venedor de qualsevol producte. Fa uns dies vaig estar molt temptada d’interrompre un senyor que em venia les bondats de la seva novel·la, per dir-li: «Escolti, tot això que em diu ho està llegint, ¿no?, no està improvisant». No vaig poder fer-ho perquè ni tan sols es detenia a agafar aire entre frase feta i frase feta, tot i que de tant en tant sí que utilitzava el recurs d’interpel·lar-me amb els típics «tu ja saps com funciona això» i «què t’explicaré jo» que algú li deuria haver dit que convenia introduir en el discurs perquè l’interlocutor no pensés que estava parlant amb un robot.

També hi ha qui tira pel camí del mig: «Hola, he escrit un llibre i el vull presentar aquí; ¿quins són les condicions?». Aquests són d’aquells que, com que ja han pagat perquè els facin el llibre, no tenen cap problema a pagar també perquè els muntin la festa de presentació. No necessiten una llibreria per fer-ho, de fet; els sortiria millor llogar directament un bar: es podrien quedar fins i tot més tard i tindrien molta més varietat d’alcohol i música a la seva disposició.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

El negoci de l’autoedició ha crescut exponencialment els últims anys. Es nota perquè les trucades d’aquest tipus s’han multiplicat escandalosament des que vam obrir la llibreria en fa sis. Actualment anem a una mitjana de tres o quatre ofertes de llibres autoeditats al dia: és molt boig, per no dir desesperant.

Les empreses que es dediquen a l’autoedició no fan més que continuar alimentant la idea que la cultura és un caprici tant per a qui pretén fer-la com per a qui vol consumir-la. Flac favor.