Història humana d'un desamor

Sempre havia sigut una parella mal avinguda. Davant de la gent fingien però es desitjaven molt poc perquè no s’agradaven. Els excitava competir per qui dominava i –clàssics– a qui li corresponia més passivitat. En el fons la seva pugna era per manar, per tenir més. Des de fora els animaven perquè somriguessin junts, que es fessin petons i en definitiva que copulessin. Però quan ells es miraven als ulls ni tan sols estaven d’acord en la postura, qui millor a sobre i qui millor a sota (descartaven alternar-se, posar-se de costat o fer-ho drets o asseguts). Ni tan sols coincidien si de cara o d’esquena. Són coses que passen, vostès ja ho saben.

Tot i que no s’estimaven coincidien que volien el mateix. Ho tenien tot per ser un bon matrimoni d’interès, però no es veien com una parella de futur indefinit i això els bloquejava. Cada un alimentava acuradament suspicàcies, memoritzava els desacords. En el fons només els impulsaven a seguir junts les ambicions, que eren excloents, i el clamor interessat de l’entorn demanant-los unitat, recordant-los que per separat ni serien res ni aconseguirien res.

El pas del temps és dur pel que no és autèntic. Cada vegada els costava més mantenir la ficció. Per separat els explicaven als respectius amics primer anècdotes, després petits greuges, més tard ofenses. Al principi xiuxiuejant-ho i reclamant secret, després el «no ho diguis a ningú» precedia incomprensions, més endavant, menyspreus del tipus «ara em ve amb això».

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

La notícia és que a Perpinyà ja es van faltar al respecte en públic. Van confessar de mil maneres que no s'estimaven, i van venir a dir que si no fos perquè tenien atrapat conjuntament en una gàbia groga l’ocellet que els dona el poder, els diners i el protagonisme que disfruten trencarien. Perpinyà també va oferir un altre espectacle: la gent que els estima també ha deixat de fer teatre i són dos blocs que, malgrat els interessos comuns, tampoc s’estimen i encreuen retrets. Després de Perpinyà ja han portat aquest faltar-se al respecte al Parlament mateix. Ja ni tan sols els manté junts l’odi a l’enemic comú; el tenen més o menys dissimulat però per separat. Cadascun l’encara a la seva manera: negociant acords per mitigar-lo i atiant conflictes per endurir-lo, però la parella ho subordina tot al nou odi que presideix les seves vides, que és el mutu.

D’aquí a poc temps molts dels que han sigut fins ara els seus seguidors animadors tindran l’oportunitat de reaccionar i actuar contra la pèrdua incoherent de temps encoratjant ficcions. Fins ara en cada elecció han fet veure que això no ho veien. Potser ara entendran d’una vegada que la parella mal avinguda també els té tancats a ells a la gàbia groga.