Un problema social aclaparador
La vivenda fabrica joves pobres
El lloguer assequible hauria de ser una mena de servei públic universal amb institucions responsables de proveir-lo
zentauroepp42819216 valencia 7 4 2018 sociedad alquileres valencia amparo sori190227113121 /
La pobresa és una emergència social prioritària, especialment la pobresa de nens i joves. No obstant, molta gent rica es resisteix a reconèixer-ho, com vaig comentar la setmana passada al parlar de la pobresa de nens. El fet que les societats desenvolupades actuals siguin les més pròsperes que hi ha hagut en la història de la humanitat porta a pensar als rics que aquesta prosperitat beneficia tothom igual. Però no és així. La prosperitat que crea el capitalisme actual està molt mal repartida. I els principals desheretats són els nens i els joves.
Molts de vosaltres pensareu que parlo del nostre país. Així és, però no únicament. Permeteu-me mirar a l’altre costat de l’Atlàntic Nord. Com sabeu, Califòrnia és l’estat més ric i innovador dels Estats Units. Una riquesa i innovació que té la font principal en les activitats tecnològiques. Molts joves ben formats es traslladen a les empreses de Silicon Valley i altres llocs de Califòrnia per progressar. I reben bons salaris.
El cas d’Apple i Amazon
Fins aquí la part bonica de la història. Però molts d’aquests joves professionals altament qualificats amb bons salaris no en tenen prou per llogar un apartament. Han d’ajuntar-se uns quants per poder fer-ho. El problema social és tan aclaparador, i les seves conseqüències polítiques tan clares, que grans empreses com Apple o Amazon estan oferint diners als governs locals, i creant fons d’inversió, per construir noves vivendes de lloguer. Però molts qüestionen aquest altruisme corporatiu.
En qualsevol cas, aquest exemple apunta que el determinant actual de la pobresa dels joves no és el salari que reben, sinó el preu que han de pagar per la vivenda. El preu, tan elevat, fa que la renda disponible de les llars joves sigui molt escassa per poder fer realitat la seva aspiració de convertir-se en classe mitjana. Constitueixen una mena de «classe mitjana aspiracional» frustrada, com he sentit que s’anomena Suècia.
Si venim a Espanya, aquesta situació té un efecte addicional pervers: la pèrdua de capacitat per emancipar-se dels joves. En la meva joventut, a l’edat de 18-33 anys dos terços dels joves estàvem emancipats. Avui, amb una economia més rica, només ho aconsegueix un terç.
Les conseqüències morals, demogràfiques i econòmiques són dramàtiques. Morals, perquè a l’edat en què els joves han de fer-se responsables de les seves vides i construir la seva fibra moral segueixen sota el paraigua dels pares. Demogràfiques, perquè bloqueja la natalitat de les llars joves. I econòmiques, perquè la capacitat d’innovació de país està directament relacionada amb l’edat d’emancipació dels joves: com més tard es produeixi, menys innovadora serà l’economia.
¿Què es pot fer? Hi ha solucions temptadores, però equivocades. Imagineu-vos que un Govern hiperprogressista, i també esbojarrat, decidís que tots els joves han tenir un salari mínim de 2.000 euros al mes. Si el cost del lloguer puja empès per aquest augment dels salaris el que faria és agreujar el problema. Només aconseguiria dues coses: fer més rics els propietaris i enfonsar la competitivitat de les empreses per haver de pagar salaris més elevats que els seus competidors d’altres països.
La rendibilitat per a un inversor
Una altra solució temptadora és posar un límit màxim als lloguers del parc privat de vivendes. Pot ser una solució temporal per a situacions d’estrès, especialment si el límit està per sobre d’un preu de referència adequat. Però l’anàlisi econòmica ens diu dues coses: que la regulació de preus màxims genera corrupció i augmenta l’economia submergida; i que redueix la quantitat de vivendes de lloguer a causa que les autoritats tindran una forta pressió per situar els límits màxims per sota de la rendibilitat mínima per a un inversor privat.
Cal anar a l’arrel del problema. I aquesta no és cap altra que l’escassetat de vivenda assequible de lloguer per a joves. Especialment del parc públic. Perquè el mercat privat, per si sol, no pot resoldre aquest problema.
Ara bé, el compromís dels poders públics amb l’augment de l’oferta de vivenda de lloguer no serà ni creïble ni eficaç mentre la vivenda no sigui concebuda com un dret social similar al dret a l’educació, a la sanitat o a les pensions. Aquests altres drets socials tenen al darrere pressupostos públics anuals, poders públics i institucions responsables de proveir tots els ciutadans d’aquests serveis (sistema educatiu, sanitari i la Seguretat Social). Cal transformar la vivenda de lloguer assequible per a joves en una mena de servei públic universal amb institucions responsables de proveir-lo. Mentre no ho fem, la vivenda continuarà fabricant joves pobres.
