La casa del pare

La mare guardava els estalvis en una capsa de botons per comprar-se un abric, uns diners que havia anat acumulant pacientment durant anys, però un dia el pare va decidir quedar-se’ls. Al cap i a la fi, eren seus, els havia guanyat amb el seu treball remunerat, mentre la seva dona, per a qui ningú havia previst cap salari, s’ocupava dels fills i de la casa. ¿Com es construeix la masculinitat tenint com a model els homes d’abans, els que treballaven i callaven i caçaven i quan tornaven de caçar tiraven les botes brutes de fang al terra perquè les dones les netegessin? ¿Com construir-nos des de zero quan els miralls en els que ens havíem mirat s'han trencat en mil bocins perquè la presa de consciència ens ha fet entendre que corresponien a una realitat injusta? ¿Com ser home quan són homes els que violen en grup i assassinen o empastifen de fang les botes o s'emporten els diners de la capsa de botons? ¿Quins són els nous rols per al futur en un món que proposa un canvi tan transcendental com el que reclama el feminisme?

Són només algunes de les preguntes que posa damunt la taula ‘La casa del padre’, la novel·la de Karmele Jaio que condensa de manera magistral la complexitat del moment present. Qualsevol transformació social profunda, i la lluita per la igualtat és de les més rellevants dels últims segles, té conseqüències en totes les facetes de la persona: capgiren els marcs teòrics i ideològics o normatius, les relacions socials i familiars, però també remouen a fons la intimitat. Com li envejo a l’autora la capacitat d’esquinçar amb una sola frase totes la capes que ens embolcallen fins a arribar al moll de l'os dels personatges. Uns personatges que, davant la incertesa, la crisi que comporta el canvi, poden decantar-se per continuar quedant-se amb els privilegis que la cultura tradicional els ha concedit només per haver nascut amb el sexe que han nascut o bé confiar en el nou escenari, ser justos i compartir els estalvis de la capsa de botons que en realitat havien estat sempre de tots.