Visca el bon govern

En qualsevol país i circumstància, l’aspiració al bon govern és una obvietat, d’entrada. Tots volem tenir bons governs, que administrin de manera racional i rigorosa els recursos comuns, que treballin per l’interès general, pensant en tots els ciutadans i amb capacitat de dissenyar respostes als reptes de futur tot establint les aliances amb els sectors socials i econòmics que son imprescindibles per assolir aquests objectius. El millor catalanisme polític, per altra banda, i des dels temps de la generació de Prat de la Riba i els noucentistes, ha fet bandera del bon govern. D’una banda, i en el context de la decadència del règim monàrquic a finals del segle XIX i principis del XX, el catalanisme emergia com una força regeneradora de la política, que apostava per modernitzar i europeïtzar el país des d’una acció pública nova, ambiciosa, molt transversal en el seu plantejament ideològic i que connectava amb les aspiracions i necessitats dels sectors més emergents i actius del país.

De fet, avui encara vivim dels ideals i algunes de les obres de govern que la Mancomunitat i les diputacions de Prat de la Riba i la seva gent activaren. Des de la normalització de la llengua de Pompeu Fabra a l’Escola del Treball de Rafael Campalans. I és que, a més, aquell catalanisme sabia que només des d’un bon i millor autogovern els catalans donarien suport a les seves demandes d’autonomia. Amb uns migrats pressupostos i unes escasses competències, aquella generació endegà una enorme i ambiciosa acció transformadora, trencada el 1923 per la dictadura de Primo de Rivera. Amb molt poc, feren molt. Hi havia idees, talent, audàcia per a governar i capacitat de construir aliances.

Ambició compartida

Aquesta ambició fou compartida pels governs del president Pujol des de 1980 i pel municipalisme  que emergeix amb les primeres eleccions municipals. Uns i altres, els governs de la Generalitat i dels ajuntaments del país, transformaren de dalt a baix el país. Amb pressupostos sempre insuficients i amb competències sempre limitades, de nou les idees, el talent i la capacitat dels Pujol, Maragall, Nadal o Farrés feren possible que aquest país trenqués límits, fos referència a nivell europeu i progresséssim com mai com a societat.

Avui, la percepció en amplis sectors del país és que estem paralitzats i bloquejats; el darrer exemple ha estat el fracàs de la tramitació parlamentària de la denominada ‘llei Aragonès’, que trasposava les directives europees de contractació pública i que hauria permès una contractació pública en el sector dels serveis a les persones més responsable, social i de qualitat. La societat observa amb decepció que no avancem en tot el que té a veure amb la iniciativa governamental. En temps accelerats, de disrupcions i innovacions de tot ordre, d’emergències climàtiques, d'afebliment de la cohesió social i de sentit compartit de comunitat, en els que ens juguem la prosperitat i el benestar de les generacions futures, aquests són uns luxes que no ens podem permetre. El món no ens espera. Ni tampoc les mancances de l’autogovern i les insuficiències financeres poden ser una excusa recurrent quan fallen les idees i la competència.

Intervenció intel·ligent

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

El país té ganes de bon govern. D’un govern amb ambició i mirada llarga, conscient de la magnitud dels desafiaments  que ens interpel·len i no exclusivament atrapat en la gestió reactiva del ‘mentrestant’. Un bon govern que sí o sí necessita construir confiança, aliances i cooperar amb la densa i sòlida societat catalana i tota la seva complexitat. Cap dels reptes que tenim dependran només del que facin el Parlament i el Govern. La complicitat de la societat civil, de les empreses, dels sindicats, de les entitats socials i culturals, dels col·legis professionals, dels emprenedors, de les universitats és imprescindible per a definir i desenvolupar bones polítiques públiques. De la mateixa manera que governar bé demana implicar-se a fons en la governabilitat de l’Estat no apostant pel bloqueig  o la inhibició en la mesura que algunes de les decisions clau del futur del país es decidiran a Madrid o Brussel·les. Inhibir-se de la participació en les decisions econòmiques, socials, ambientals o culturals de la política espanyola i europea és un gravíssim error que acaba pagant el país en el seu conjunt. I és perfectament compatible la defensa ferma dels ideals i la denúncia de les injustícies amb una intervenció intel·ligent en la política espanyola.

En els temps que vivim aspirar a un bon govern és senzillament una qüestió de patriotisme.