La dreta engolida

Amb prou feines es feia de dia i el nou candidat del PP basc havia allargat ja la mà a l’extrema dreta i s’havia exclamat per la situació d’alarma i d’emergència en la qual es troba Espanya, atrapada per un Govern «fasciocomunista». Li va faltar l’apel·lació a les croades, tot i que no tardarà a arribar, perquè, per a la seva reaparició en els mitjans, Carlos Iturgaiz va anar baixant pel pendent lèxic dels anys 30 en el qual les paraules no valen el que diuen, sinó el que inflamen.

Iturgaiz va demostrar en un matí per què a Espanya no es donarà mai una crisi com la que afronta a Alemanya la democràcia cristiana pel seu pacte amb els ultres de Turíngia: no es donarà perquè en el PP no es plantegen debats d’aquesta mena i al polític que va voler aïllar Vox se l’aparta mentre s’impulsa el que declara que si no estan al costat de l’extrema dreta –com un dia els va anomenar Pablo Casado– «és perquè ells no volen».

El PP ha absorbit de fet Ciutadans al preu que Vox hagi absorbit els principis del PP. Aquesta és la seqüència: a Casado li va matinar Iñigo Urkullu l’avançament electoral i no li va donar temps de donar guerra al marianista Alfonso Alonso. Se’l va empassar a ell, però a canvi, a ell li va fer empassar-se la coalició de vernís aznarià amb la qual pretén engolir Ciutadans i que no va poder imposar al gallec Alberto Núñez Feijóo.

Així va ser com, en una pretesa sortida cap al centre, el PP va recuperar a Euskadi el seu candidat més a la dreta, que va venir a reviure l’esperit de Jaime Mayor Oreja. Diumenge, el secretari general, Teodoro García Egea, es va encarregar de rememorar «els anys del plom i la lluita contra ETA» d’Iturgaiz, perquè a la campanya un hi va amb tots els elements. Més si el candidat que presentes com a paladí moral del partit, carn de la seva essència, és el mateix que vas relegar a l’abril per a les llistes europees. ETA, l’emergència nacional, Espanya en venda i els feixistes comunistes: el discurs de la moderació.

Abascal té tots els trumfos

De tot això, és a dir, del seu propi candidat i de la seva pròpia campanya, Ciutadans no té res a dir: a Cs tot es redueix a la baralla pel tron minvant d’Albert Rivera i no es queixen si es defensa en nom seu un nou acostament a Vox. L’absorció, llavors, s’hauria consumat ja en aquesta part del centredreta i, de nou, és Santiago Abascal qui té tots els trumfos perquè és el seu discurs el que s’imposa i enalteix.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

De manera que el PP ha deixat fora del PP a una part del PP, la que encarnaven Alonso i Soraya Sáenz de Santamaría i José Luis Ayllón i Borja Sémper, i la gent que ells representaven s’han quedat ara sense opció política perquè el seu partit ha decidit renovar-se amb líders dels 90 i aliar-se amb Vox per rebutjar si fa falta la llei de l’eutanàsia amb raons barroeres.

Aquest és el nou PP, un intent d’aznariat 2.0 que porta a preguntar-se si són els díscols amb qui s’enfronta els que de veritat estan fora del partit o és el partit el que està marxant del seu espai. De moment, l’únic que aspira en aquestes sigles a una majoria absoluta és el que ha marcat distàncies amb Vox. Deu ser casualitat.