24 d’oct 2020

Anar al contingut

La distribució de la renda

Pobresa infantil greu

Pobresa infantil greu

Antón Costas

Acabar amb el sagnant problema costarà uns 1.500 milions a l'any; els asseguro que els tenim sense augmentar els impostos

Em va passar en una conferència a Galícia. Parlava davant d’un auditori format per persones benestants; és a dir, persones d’un nivell de renda superior a la mitjana de la població. Vaig assenyalar que la pobresa a Espanya s’està polaritzant en els extrems de la distribució de la renda. Ha aparegut un grup de llars en la part més baixa de la distribució que pateix una privació greu d’ingressos, amb conseqüències dramàtiques en l’alimentació, el benestar i la salut de les nenes i nens que hi viuen.

Per cridar l’atenció sobre aquesta pobresa greu infantil vaig esmentar una dada que m’han comentat alguns directors d’escoles de Barcelona: hi ha nenes i nens de preescolar i de primària que arriben al matí a les aules sense haver esmorzat a casa, i en molts casos sense haver sopat tampoc la nit anterior.

Una dada que ofèn el sentit moral

Al final de la conferència se’m va acostar una dona de mitjana edat i aparença acomodada. Em va preguntar si em podia fer un comentari. De forma educada, em va dir que no era cert el que havia dit sobre que hi ha nens al nostre país que passin gana. No em va acusar de mentir, però sí d’haver exagerat. Senzillament, no s’ho podia creure. Possiblement, perquè és una dada que ofèn el sentit moral que tenen les persones decents. 

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

El problema amb aquesta pobresa infantil greu és que no acostuma a aparèixer en les estadístiques oficials de desigualtat. Les llars que la pateixen formen part del grup de cua de la distribució de la renda que normalment no és entrevistat en les mostres de les enquestes genèriques sobre desigualtat. Però sí que existeix per als mestres i per als serveis socials, tant dels ajuntaments com de les organitzacions civils dedicades a l’atenció a la pobresa.

La casualitat ha fet que aquests dies hagi tingut accés a un treball pendent encara de publicar de l’investigador de la Universitat de Barcelona Xavier Martínez-Celorrio. Posa evidència estadística a aquesta pobresa infantil greu en el cas de Barcelona (‘Infàncies en desigualtat i pobresa a Barcelona’, Barcelona Societat, núm. 24, 2020). Assenyala que, a diferència del que passa amb la desigualtat de renda, la pobresa infantil no està disminuint amb la recuperació econòmica i l’augment de l’ocupació. Al contrari, està augmentant i enquistant-se. Estic segur que és una situació que es reprodueix en la majoria de grans i mitjanes ciutats espanyoles. Som davant d’un problema de pobresa infantil sagnant.

La capacitat cognitiva i les oportunitats

¿Per què hem de fer atenció al que està passant amb la pobresa infantil greu al nostre país? Ho explica molt bé un llibre que s’ha presentat aquesta setmana a Barcelona de Francesco Tonucci, prestigiós psicopedagog, pensador i dibuixant italià (‘Per què la infància. Sobre la necessitat que les nostres societats apostin definitivament per les nenes i nens’). Tonucci afirma amb convicció que, al contrari del que es pensa, tot passa en els primers anys de la vida dels nens. La capacitat cognitiva i les oportunitats queden determinades a aquesta edat. Per això, afirma, «és correcte pensar que les millors i més grans inversions s’han de dedicar als primers anys de la vida».

¿Tenim capacitat per fer aquesta inversió en la infància? Si és així, ¿com? Martínez-Celorrio assenyala amb encert que és una esperança fal·laç esperar que la millora de l’economia elimini per si sola el problema de la pobresa infantil. Per la seva banda, els ajuntaments tenen una relativa capacitat per reduir-la, però no és suficient. Per erradicar-la necessitem transformar-la en objectiu prioritari de les polítiques de totes les administracions públiques.

La pobresa infantil és una emergència nacional. Per fer-hi front no és suficient de fer transferències de renda a les llars que pateixen pobresa greu. S’ha de fer de l’educació preescolar un servei públic universal i gratuït. En el passat ho vam fer amb la sanitat. I amb les pensions de jubilació. I vam aconseguir acabar amb la pobresa de persones grans. Ara s’ha d’acabar amb la pobresa infantil. Costarà uns 1.500 milions d’euros a l’any. Els asseguro que els tenim. No és necessari augmentar els impostos. Els podem treure d’altres despeses improductives que només beneficien els qui no els necessiten.

Transformar l’educació preescolar en un servei públic universal permetrà afrontar un altre problema important del país. El dèficit de nenes i nens. És a dir, la baixa natalitat. Per això s’ha de reduir el cost de tenir fills. I això només es pot aconseguir reduint el cost de l’educació preescolar i la vivenda per a les llars joves. Però d’això en parlarem un altre dia.